ECONOMIA
BARCELONA - 30 agost 2016 2.00 h

GUILLEM LÓPEZ-CASASNOVAS 

CATEDRÀTIC DE LA UPF

“La prudència d'uns no s'ha de mantenir a costa de tallar les ales a uns altres”

M. MORENO - BARCELONA
Amb una mala gestió de la crisi com la que s'ha fet potser hem perdut més que amb l'acompliment del secessionisme
L'empresariat s'ajustarà de bona o de mala gana a la desconnexió, però la incertesa és mala consellera per als negocis
No crec que tots els corrents regeneracionistes de C's siguin tan insensibles com els seus líders catalans

És catedràtic d'economia a la Universitat Pompeu Fabra, de la qual ha estat vicerector i degà en la seva facultat. A més de la seva faceta com a conseller independent del Banc d'Espanya, López-Casasnovas encadena un currículum inacabable en què algunes de les seves especialitats són l'eficiència dels serveis públics, especialment la sanitat, la hisenda pública i els nous models que es generen amb els relleus generacionals. Entre altres càrrecs, és membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (Carec), ha presidit la International Health Economics Association i ha col·laborat com a expert amb l'OMS

. Tothom està pendent del setembre: s'espera la definició o no de la investidura i del govern espanyol, la qüestió de confiança al Parlament, eleccions basques i gallegues, la Diada... Podem esperar la renovació de Rajoy com a president i un recruament de les reivindicacions sobiranistes?
Sí. Un escenari d'enconament, especialment previsible amb Ciutadans, en la versió del partit que encarna Albert Rivera, com a soci del govern espanyol. Dic “versió” perquè no em crec que tots els corrents regeneracionistes de Ciutadans siguin tan insensibles amb la realitat catalana com ho són els seus líders procedents de Catalunya.
En tot cas, s'ha consolidat una majoria social per tirar endavant el procés amb fermesa institucional?
No encara. I si es perd definitivament part del que representava Convergència i un poc Unió, el procés perdrà una base molt significativa. Passarà el mateix si no es conflueix de manera intel·ligent i menys ambigua amb l'esquerra cupaire i si aquesta no hi posa voluntat.
L'Estat i l'unionisme que el sustenta tenen encara moltes eines, des del poder econòmic i financer fins a la judicialització de les decisions que es van prenent al Parlament, passant per la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat... Es pot concretar bé el paquet de conseqüències econòmiques i socials que hi haurà si es produeix la desconnexió?
Les conseqüències no es poden definir. S'assignen probabilitats a les situacions de risc d'esdeveniments recurrents. I aquest no ho és, de recurrent. Hi ha incertesa. Aquí cadascú fa els seus càlculs de costos i beneficis. En tot cas, com ens recorda el resultat del Brexit, la gent en aquests temes no és completament racional, com algú podria esperar. Fins i tot hi ha ciutadans que estarien disposats a perdre renda, una renda que és font a la vegada de benestar, en favor de l'obtenció del seu somni polític. També n'hi ha que estarien disposats a sacrificar-se avui per obtenir demà possibles beneficis, si no personals, sí per als seus fills. Al cap i a la fi, hom pot pensar que amb una mala gestió de la crisi com la que s'ha fet a Espanya potser hem perdut més que el que pot fer perdre l'aspiració secessionista. Aquesta dimensió de la situació encara fa més inexplicable la inacció i la passivitat del govern espanyol davant de les reivindicacions catalanes.
Al marge de casos i col·lectius concrets, l'empresariat català tendeix a mostrar-se reticent davant del full de ruta... El ‘diner' continua sent poruc?
Sí, és clar. Però l'empresariat s'ajustarà de bona o de mala gana i hi pot haver de tot, davant la nova situació. En tot cas, la incertesa no és bona consellera per a la iniciativa empresarial. Només falta que a la incertesa econòmica general s'hi afegeixi la que generen uns polítics incapaços de resoldre problemes.
Així, doncs, hi ha perill de fugida de grans corporacions (penso en entitats bancàries de referència, per exemple) si el full de ruta es va complint, o dependrà de l'aval social i institucional al procés?
Jo crec que en la segona part de la seva pregunta hi ha la resposta.
Quina seria la clau perquè la comunitat internacional en general i Europa en particular arribessin a validar la desconnexió de Catalunya?
L'aval social, el suport ciutadà inequívocament pacífic i democràtic.
Com a expert, ha estat estudiant molt les deficiències en el finançament català. Tenint en compte l'actual situació de confrontació entre les parts, tenen sentit les propostes, diguem-ne a mig camí, que inclourien el federalisme o models amb un finançament millorat?
Tot té sentit quan l'escenari del desacord és el pitjor. Almenys per mi tècnicament. Una altra cosa és la interpretació política dels acords i desacords que es produeixin en el camí. En això als tècnics ens toca ser curosos separant els diferents elements.
Ha estat molt crític amb els discursos demagògics. Són també un punt feble de les posicions oposades en el procés?
Des de la meva perspectiva no es pot condicionar la reivindicació de la sobirania d'una comunitat al fet que, de resultes de fruir-ne, se'n derivi un resultat o un altre. La radicalitat del tema porta a estar a favor o no per després, des del Parlament, lluitar per posicions ideològiques concretes: millor finançament per tenir més despesa social o per a una rebaixa d'impostos. La primera proporciona despesa que d'altra manera no arribaria a un grup de gent més propens a utilitzar serveis públics; la segona millora els ingressos privats d'un altre grup. I aquests interessos certament poden no coincidir. En la primera es perden recursos en costos administratius i burocràtics; en la segona les rebaixes fiscals sovint són regressives. Això toca decidir-ho en tot cas de cara al futur, en cada moment del temps, d'acord amb les diferents correlacions de forces democràtiques que componguin el Parlament.
Ha defensat el recanvi generacional en la política i en general en els llocs de poder, i el “dret a equivocar­se” dels que volen fer nova política.
Certament. La prudència d'uns no s'ha de mantenir amb el cost de tallar les ales a uns altres. Són coses de la butxaca que el cor no entén i que aquest reinterpreta per a un major benestar.
Parlant de recanvis generacionals, quin és el seu balanç de la seva estada com a conseller al Banc d'Espanya, ara que li queden uns mesos per marxar?
Són ja quasi dotze anys des del meu nomenament. Al febrer acaba el mandat dels últims sis anys i ja no és renovable. La meva entrada com a “quota catalana” es va produir amb un ampli consens a la proposta inicial que em va fer un representant d'UDC i decidida finalment pel socialista Pedro Solbes, que va ser qui va escriure el meu nom al BOE. Han estat anys professionalment molts interessants. I no pas per un tema econòmic. De fet, qualsevol conseller de qualsevol caixa tenia una retribució més alta que un conseller de govern del Banc d'Espanya. He vist una part del funcionament de l'economia que completa el coneixement professional i acadèmic i que sovint no es coneix prou: com es mouen els poders bancaris, què pot i què no pot fer el regulador i supervisor financer, quines són les relacions polítiques de tots ells, i també he après què pot fer sota un règim de secret professional un conseller de govern com jo, perifèric davant de les grans decisions en temps turbulents.
Després de veure el que ha passat amb el sistema financer, hi deu haver encaixat moltes crítiques...
No tot el que ha fet el Banc d'Espanya ha estat equivocat. El que passa és que sobresurten algunes qüestions per la seva transcendència i per la desgràcia de la crisi viscuda, la gestió política que se n'ha fet i les seves conseqüències. Més enllà de deixar constància en acta dels acords i desacords, el consell de govern pot fer poca cosa quan preval el presidencialisme a la governança segons els estatuts del Banc i un comitè executiu en el qual només un de cadascun dels consellers proposats pels dos grans partits espanyols (aquí no hi ha quota catalana que valgui) hi són presents. En tot cas a les dures i a les madures: hem passat d'anar molt bé quan vaig entrar, el 2005, amb les reserves anticícliques i els aprovisionaments que van ser lloats internacionalment, a una situació en què gairebé tot el que opino avui és escarnit per alguns, com si jo en fos el culpable.