El repte del diàleg

  • Una futura sortida pactada al conflicte català té com a dificultat la paral·lela radicalització territorial a Catalunya i la resta d’Espanya
El repte del diàlegManifestació (Santi Palacios / AP)

Barcelona
30/10/2017 02:21

Els conflictes territorials tenen la maligna virtut de retroalimentar-se. És a dir, com més radicalitza els seus missatges i posicions un bàndol, més ho fa l’altre. I això, finalment, acaba per fer molt difícil l’ entesa, si és que no condueix directament a un xoc civil de magnituds incertes. Afortunadament, Espanya no és Europa de l’est, però les tensions territorials solen reproduir pautes similars a tot arreu. I en el cas català els indicadors dels sondejos reflecteixen aquesta retroalimentació creixent, que, tot sigui dit, semblava mitigar-se en els últims temps, encara que les accions més recents poden provocar noves inflamacions polítiques i emocionals.

N’hi ha prou amb quatre preguntes –dues en el conjunt d’ Espanya i dues més a Catalunya– per mesurar, a través de les respostes, la inflamació al llarg del temps. En el cas d’ Espanya, la magnitud de l’erupció territorial i identitària s’expressa en el creixement, a partir del 2010, del suport a “un Estat sense autonomies” o “en el qual les comunitats autònomes tinguin menys autonomia que en l’actualitat”. Concretament, aquesta preferència va créixer en 14 punts el 2012, arran de l’esclat del procés sobiranista català. En canvi, i a diferència del que passaria a Catalunya, la identitat espanyola amb prou feines es va moure. És més, mentre el 2010 –i abans que la sentència del Tribunal Constitucional actués com un catalitzador de la desafecció catalana– els ciutadans de l’ Estat que se sentien “només” espanyols o “més espanyols que de la seva comunitat autònoma” suposaven més del 26%, dos anys després aquest percentatge havia caigut sis punts, al 20%. I encara que després va tornar a créixer (vegeu el gràfic adjunt), ja no va assolir les magnituds del 2010 i concretament el setembre passat es va situar en el 23%.

Al contrari, el suport entre els espanyols a un forrellat autonòmic va fregar el 40% el 2012 i es va mantenir per sobre del 33% fins al 2014, quan va començar a estabilitzar-se per sota del 30%. El setembre passat, tot i això, més d’un 29% dels ciutadans espanyols –gairebé un terç de l’electorat i 4,4 punts més que fa set anys– apostaven per recentralitzar o fins i tot suprimir les autonomies.

L’evolució a Catalunya presenta algunes similituds, tot i que en aquest cas en sentit contrari. Mentre que el 2010 només un de cada cinc ciutadans de Catalunya se sentia “només català”, dos anys després aquesta xifra fregava el 30%, el superava el 2013 i no començava a descendir visiblement fins al 2016. Aquest estiu (les dades són en aquest cas del Cente d’Estudis d’Opinió) un 22,8% dels consultats (2,5 punts més que el 2010) se sentien únicament catalans.

La inflamació territorial, en canvi, va ser molt més aparatosa i ha deixat empremtes més perennes. Mentre que fa set anys només un 25% dels consultats apostava per una Catalunya independent, avui dia aquesta xifra ha crescut en més de nou punts i frega el 35%. Això sí, el suport a la independència va superar el 48% el 2013 i no va baixar del 40% fins al 2016. La caiguda en més de quatre punts entre aquell any i l’actual suposa, tot i això, un cert reflux de la polarització territorial.

El problema de qualsevol diàleg a la recerca d’una solució acceptable per a totes les parts rau, no obstant això, en les hipoteques electorals dels diferents actors en joc. D’una banda, els principals partits espanyols tenen un contingent important de votants contraris a qualsevol concessió que suposi una ampliació de l’autogovern (català o de qualsevol altre territori d’ Espanya). D’una altra, una majoria aclaparadora dels votants dels partits sobiranistes catalans aposten exclusivament per la independència. En el cas del PP, els partidaris d’un Estat sense autonomies o amb menys nivell d’autogovern que en l’actualitat suposen gairebé el 50% dels seus votants (i gairebé el 45% entre els de Ciutadans). Tot i això, tampoc l’esquerra no és lliure d’aquestes hipoteques. Un de cada quatre votants socialistes o d’Units Podem també aposta per suprimir o almenys reduir l’autogovern autonòmic. El marge de maniobra, per tant, sembla limitat davant una negociació en la qual els diferents protagonistes par­teixen de posicions molt distan­ciades.

De fet, al bloc independentista (Junts pel Sí i la CUP) més del 82% dels seus votants preveu la independència com a única opció, i l’altra alternativa (un Estat federal) només té el suport del 15% dels seus electors. És a dir, qualsevol fórmula intermèdia entre la secessió i el model autonòmic actual trobaria el rebuig d’una majoria aclaparadora de l’electorat sobi­ranista. Potser només una severa cura de realitat empenyi uns i d’altres a explorar camins menys ideològics i més viables políticament.