Desolació

30/10/2017 00:25

Alea jacta est, m’escriu la meva amiga Anna. La frase, com és sabut, la va pronunciar Juli Cèsar després de travessar el Rubicó. Ho explica Suetoni. Inclinat a favor de Pompeu, el Senat havia imposat a Juli Cèsar una exigència humiliant: deixar el comandament de les seves legions i entrar a Roma desarmat, com un simple ciutadà. Travessar el riu amb els soldats implicava declarar la guerra. Però renunciar a l’acció, significava la mort política. Mentre meditava el dilema, Cèsar va presenciar un prodigi. Un home bellíssim tocava la flauta tot congregant pastors i soldats. En un moment donat, aquell home misteriós va córrer fins al riu i va travessar-lo amb serenitat tocant el senyal de batalla. Suggestionat per aquesta visió, Cèsar va exclamar: “Anem cap allà on ens menen els prodigis dels déus i la iniquitat dels homes. Alea jacta est: els daus ja roden”. Amb aquestes paraules començava un gran joc d’atzar que havia de concloure a Roma. Cèsar, inicialment, va guanyar la partida. Pompeu, després d’unes quantes batalles per diversos indrets de l’imperi, va acabar morint a Egipte, on l’esperaven soldats aparentment fidels, que li van segar el coll i van enviar la testa a Roma, com a regal a Cèsar. Cinc anys després, però, Cèsar, el poder del qual semblava incontestable, va morir a les portes del Senat, de 23 punyalades. Ningú no sobreviu al Rubicó. Però qui pateix més el conflicte és la gent.

Escric aquest paper durant la tarda de divendres. Una llum dolça d’octubre entra per la finestra juntament amb els sons d’alguns cotxes, no gaires, que celebren, pitant, la declaració d’independència a l’estil de les celebracions futboleres. Molta gent confon des de fa anys els plets polítics amb els partits de l’estadi. En els grups de WhatsApp, la gent més aviat calla. Només intervenen els més actius, militants de l’ANC o d’Òmnium. Envien acudits cursis sobre la independència: ocells pintats amb l’estelada volant de la gàbia; el burro català clavant una guitza al toro d’Osborne; la frase més narcisista de Muriel Casals “No som aquí per buscar el somni; nosaltres som el somni”.

(Patricio Simón)

També per WhastApp circulen algunes notícies fantasioses sobre el suport de les Nacions Unides i la felicitació del president de Finlàndia. Són notícies arrebossades del mateix optimisme crèdul que ha presidit tots aquests anys de procés: les dades crues de la realitat han estat substituïdes per un fervor gairebé religiós, que ha permès als partidaris ingenus del procés, la base popular de les manifestacions, viure sobre un núvol de color rosa, on tot el que feien els catalans independentistes era just, necessari, intel·ligent, estratègic i fins i tot líric, mentre tot el que representava Espanya era agressiu, injust, caspós, sinistre, corrupte o directament pervers.

Es parla molt de les esferes televisives o de Twitter: les noves illes sentimentals. Però les illes de WhatsApp són potser les més genuïnes: hi participen els vianants de la història, la gent normal i corrent que s’agrupa per raons de feina, amistat o relacions socials. Amics d’infantesa, grups professionals, xats de pares d’escola, colles de muntanya o de ciclisme... Tots ells han passat els darrers anys consumint diàriament enormes dosis d’acudits políticament fàcils, d’informacions esbiaixades, d’eslògans emotius. ¿Podran suportar el contrast entre aquesta bombolla política virtual de color de rosa i l’agre, antipàtic, duríssim conflicte real que acabem de començar?

El 155 va ser presentat al Senat amb el discurs més dur que s’ha sentit mai en aquests 40 anys de democràcia contra una part de ciutadans d’Espanya. I la votació parlamentària de la independència ha estat el colofó fantasiós d’un procés que des del primer moment ha viscut en un núvol rosa. Però als carrers de la meva Girona, vibrants tantes vegades, hi ha avui més silenci que celebració. De cop, en botigues, bar o perruqueries, la clientela conté la respiració abans de parlar.

Jo he parlat molt, segurament massa, durant tots aquests anys de procés. He intentat fer-ho posant el cor al congelador. Tots tenim al cor emocions poc o molt desbocades. Jo he procurat congelar-les per dues raons: per respecte als meus lectors, que no necessiten doctrina sinó informació o anàlisi; i per intentar compensar amb una actitud racional el descordament de les emocions que caracteritza el debat polític en l’era de les xarxes socials i de la televisió espectacle. És evident que no me n’he sortit. M’agradaria tenir una paraula d’esperança, però només puc expressar el vertigen del moment. Constato que el plet català s’haurà de resoldre al carrer entre manifestants i policies (perquè així ho han decidit el Parlament i el Senat en proclamar paral·lelament la DUI i el 155). Sento com m’en­vaeix la desolació per aquest final tan absurd per a un plet que hauria pogut tenir una sortida negociada. I m’enfonso en la tristesa: també en política, com en economia i ecologia, deixarem als nostres fills i nets una societat més antipàtica, dividida i desagradable que la que van reconstruir els sobrevivents de la guerra.