Els trilobits

La Vanguardia en català | 30/11/2014 - 00:00h


Albert Sánchez Piñol
Escritor


Imaginem-nos que un colossal meteorit s'acosta al planeta Terra. Es dirigeix exactament al centre de Catalunya, i si hi impacta té la capacitat de convertir el país sencer en un gran cràter.

Però deixem per un moment el meteorit assassí. Quan escric aquestes línies Mariano Rajoy està a punt de desembarcar a Catalunya amb l'esperança de convèncer la "majoria silenciosa", mentre que uns dies abans el president Mas feia un acte massiu per demanar la majoria absoluta pel sobiranisme. Com és lògic, ambdós líders busquen sumar el màxim de partidaris a les seves tesis. Hi ha innumerables estudis sobre els seguidors de les diferents opcions ideològiques, però crec que n'hi ha molt pocs dedicats a un tercer grup: els indiferents, els que mai no s'adhereixen a cap causa, els "no ho sap/no contesta". Com els trilobits, aquells crustacis que van sobreviure tres-cents milions d'anys perquè van descobrir que el millor que podien fer era no fer res.

Sempre m'ha fascinat la total abstinència d'opinions polítiques que manifesten alguns individus. La res publica, simplement, no els interessa. De fet, hi ha llocs on la població sembla que hagi abdicat dels seus drets participatius. La ciutat de Nova York, per exemple, on a les recents eleccions parcials al Senat només va anar a les urnes un 28,8% de l'electorat. Tot un rècord d'absentisme. I que ningú ho consideri un fet exòtic: al referèndum del 1980 per aprovar l'Estatut d'autonomia gallec només va votar... el 28,2% dels ciutadans cridats a fer-ho!

Per què hi ha tanta gent que viu sistemàticament al marge de l'activitat política? S'han donat moltes explicacions al fenomen. Mussolini, per exemple, era més aviat reduccionista. "La gent -afirmava el líder feixista- està cansada de la llibertat". Certes doctrines neoliberals hi veuen la part positiva. Que la població no participi demostra que el sistema funciona: si els votants no tenen cap interès a votar és perquè ja estan bé com estan i no volen que canviï res. Però aquesta explicació només seria vàlida per a les societats opulentes i estables. En moments històrics excepcionals, o sotmesos a crisis especialment dures, se suposa que la població es veuria abocada a participar massivament en política, fos per activar un canvi o per impedir-lo. Doncs no. Sempre hi ha un grup social, gens menyspreable numèricament, que aconsegueix viure al marge de qualsevol relació amb el món polític. No opinen, no actuen, no es manifesten. No és que amaguin les seves idees, creences o simpaties ideològiques, és que no en tenen cap. Són com els trilobits: es limiten a existir, quiets, al fons de l'oceà.

Recordo un estudi antropològic interessantíssim. L'autor entrevistava un grup de vells obrers sobre les seves vivències laborals entre el 1936 i el 1939. En només tres anys havien experimentat la fàbrica republicana, la fàbrica col·lectivitzada i la fàbrica franquista. Poden existir tres models productius més oposats, més contradictoris? Bé doncs, una part significativa dels entrevistats afirmava que no recordava cap diferència. Cap ni una! "Avui el sou el pagaven uns, l'endemà uns altres". I allò era tot. Que Barcelona va ser l'epicentre de l'última revolució proletària d'Occident? Ves per on. Com a bons trilobits, ells no es van assabentar de res.

En el seu últim treball, tan excel·lent com de costum, García Espuche ens informa que l'11 de setembre del 1714 una parella barcelonina va contraure matrimoni. Ho han llegit bé: l'11 de setembre, mentre el món s'ensorrava, hi havia gent que es casava. Que es casava! Notícies com aquesta activen el nostre sarcasme. Pel que sembla els bombardejos, les càrregues de cavalleria i les descàrregues de fuselleria eren un motiu massa menor com per suspendre un feliç casori. Em pregunto pels testimonis, pels convidats a la cerimònia. Quants en devien ser? Aquesta gent no estava ni a favor ni en contra de la defensa de Barcelona. Es limitaven a viure en un altre món. I en realitat té cert mèrit que ho aconseguissin. La seva forma d'adaptar-se a la història consistia a negar-la. Com els trilobits, que tot i la seva simplicitat, de fet, gràcies a la seva simplicitat, es van perpetuar durant mil·lennis. Potser hauríem d'invertir la qüestió. És possible que la pregunta no sigui "per què hi ha gent que no participa en política?", sinó "per què n'hi ha que ho fa?".

Mariano Rajoy busca la "majoria silenciosa" com si fos un El Dorado del capital polític. Algú hauria d'explicar-li que hi ha gent, i molta, que no està callada, que és muda. Perquè els trilobits no són unionistes tàcits, no són sobiranistes indecisos. Els trilobits són trilobits. I pel que fa a l'altre bàndol, s'afirma que crear un nou Estat requereix unes majories excepcionalment elevades. Però això seria exigir a Catalunya uns estàndards que en el món trilobit no compleix absolutament ningú.

I ara tornem al meteorit devastador. Els càlculs científics diuen que encara trigarà quatre anys a arribar a l'atmosfera. El president convoca eleccions, una candidatura d'unitat nacional que inclou tots els partits polítics, i amb un únic punt al programa: dirigir tots els esforços de la legislatura a salvar el país del mortal impacte.

La pregunta és: vostès creuen que la participació arribaria al 80%? O hauríem de deixar-ho en un 75%?