Política | La qüestió catalana L'anàlisi

Autisme polític

Antón Costas

Edició impresa Política | 30/11/2014 - 00:00h


EMILIA GUTIÉRREZ / ARXIU

No hi ha cap determinisme social i polític inexorable que acosti al xoc de trens

Hi ha límits que el joc de la política no hauria de traspassar en cap circumstància? Segons el meu parer, sí què n'hi ha. Tant de primer ordre com de segon.

El límit de primer ordre és la ruptura de la convivència social. Aquest és el valor suprem de qualsevol societat. La convivència pacífica al si d'una societat pluralista és el valor a què s'ha de supeditar qualsevol estratègia partidista o interès polític, per legítim que sigui. Crec que va ser el filòsof liberal Karl Popper qui, en respondre a la pregunta de fins on es poden portar els canvis polítics, va assenyalar que fins al punt a partir del qual els efectes socials siguin irreversibles.

No crec que la política catalana hagi excedit aquest punt de no-retorn. Però camina decidida cap allà. Tant per activa com per passiva.

L'anunci del president de la Generalitat del seu pla exprés per aconseguir la independència en 18 mesos és una acció que, si es du a terme, té el risc d'afectar aquest valor suprem. No hi ha cap element que permeti pensar que, ara com ara, hi hagi en la societat catalana la majoria rellevant necessària per tirar endavant aquest pla sense afectar la convivència.

Però a més d'aquest límit, n'hi ha també d'altres de segon ordre que s'han de prendre en consideració.

Primer, el risc de caïnitzar la vida política democràtica. L'accelerament sobiranista del setembre del 2012 va trencar el PSC i va estar a punt d'eliminar-lo. Ara aquest pla pot alimentar una certa temptació presidencialista que redueixi el pluralisme polític.

Segon, introduir incerteses econòmiques amb efectes importants sobre el benestar de la societat. La incertesa política és un mal clima per a l'activitat empresarial. Els negocis tendeixen a sobrereaccionar a aquest clima. No seria raonable pensar que aquest pla no tindria efectes en les decisions financeres i empresarials. Qualsevol empresa catalana que té deute en el seu balanç o que necessiti finançar-se als mercats de capitals està lògicament inquieta. Les conseqüències econòmiques d'aquesta inquietud accentuarien la de per si greu crisi social.

Ara bé, també caminem cap a aquests límits per la passivitat del govern de la nació en oferir una resposta al malestar i a l'ampli desig de canvi existent a Catalunya. Acceptat el respecte a les regles de l'Estat de dret, el principi democràtic que anima la nostra Constitució obliga els governs a buscar vies per donar resposta als anhels de la gent. Ahir el president Rajoy va donar explicacions de la conducta del seu govern, però no va oferir aquestes vies per al canvi.

Tant la política de la rauxa, la rage de vouloir conclure de la qual va parlar Gustave Flaubert, com la política d'esperar a veure si el malestar afluixa amb la millora de la situació econòmica són manifestacions d'un mateix autisme polític, incapaç en els dos casos de veure els límits que la política no pot ultrapassar.

Es pot frenar aquesta tendència? Sens dubte. No hi ha cap determinisme social i polític inexorable que acosti al xoc de trens, a la ruptura de la convivència.

Però la solució probablement ja no està en mans dels jugadors actuals. La desconfiança mútua impedeix el diàleg i l'acord. La sortida possiblement està a deixar que siguin els ciutadans els que en unes eleccions normals, tant generals com autonòmiques, defineixin les seves preferències polítiques i elegeixin nous jugadors. Aquesta és una de les grans virtuts de la democràcia.