Un caixa o faixa

Mas ha perdut referències democràtiques i ha lliscat cap al territori del cabdillisme

La Vanguardia en català | 30/11/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Costa de creure que una societat democràtica accepti acríticament la sort de les seves pròpies llibertats i drets deixant-les a l'autònoma interpretació d'un líder que, com Artur Mas, no ha rebut cap altre mandat democràtic en les eleccions que aquell que el legitima per a l'acompliment de la presidència de la Generalitat de Catalunya. No és, estimat José Antich, el president de la República Francesa. La proposta de conduir el Principat a la independència d'Espanya en divuit fulminants mesos, a més d'un exercici d'autisme polític, és d'un despotisme extrem perquè se sotmet a un condicionat que passa per una sèrie d'exigències exorbitants -l'apartament dels partits, una llista única independentista, candidats de la societat civil i política que no podrien presentar-se posteriorment- que es configuren com un enorme caixa o faixa polític.

De tal manera que fa l'efecte que Mas ha perdut les referències democràtiques més elementals i ha lliscat cap al territori pantanós i arriscat del cabdillisme que, gairebé sempre, inclou una disposició enganyosa a l'autoimmolació que en aquest cas consistiria a oferir-se a tancar la llista única i a desaparèixer de la vida política una vegada s'aconsegueixi la independència. La generositat del president de la Generalitat, en realitat, no pot ser més impostada perquè l'únic que té el botó per a la implosió política de l'actual Catalunya és ell i el té gràcies a la "legalitat vigent". Tot futur immediat català passa per la seva exclusiva voluntat.

Però es conciten molts més elements que il·lustren sobre el despotisme del líder independentista. I no és el de menor importància el personalisme que comporta la seva proposta. Caldria qüestionar-se molt seriosament si Mas és autònom del seu partit -que bé o malament continua existint- i si, per tant, disposa d'una autorització habilitant de CDC per a una formulació com la que va exposar al Fòrum dimarts passat. Per molt desarborada que estigui l'organització nacionalista que ell presideix potser s'han volatilitzat els seus òrgans de decisió?, ha sotmès prèviament a un congrés el seu full de ruta? L'actual Govern està integrat i sostingut també per Unió. Doncs bé, ha comptat amb els democristians?, ha tingut el partit de Duran la possibilitat de contrastar amb Mas les pautes essencials del seu trajecte a la independència? Deu haver cregut el president que la caiguda en desgràcia del seu patrocinador -Jordi Pujol- i del seu fill i potencial competidor -Oriol Pujol- li permet saltar-se els controls a què un líder d'un partit s'ha de sotmetre. El dèficit democràtic del seu plantejament és de la mateixa dimensió que la seva deslleialtat al sistema que va reinstaurar la Generalitat i que el va situar a ell, mitjançant unes eleccions que vol desnaturalitzar, al capdavant de l'autogovern de Catalunya.

Resulta també despòtic el reduccionisme del plantejament de Mas que no només busca l'objectiu de la independència de Catalunya, sinó un altre d'addicional i tan important com aquell: amansir la voluntat d'ERC -potser també de la CUP- i menystenir Unió, plantejant així -a redós d'un gran objectiu nacional- una baralla sorda per l'hegemonia del nacionalisme independentista. Però no només: en l'exposició d'intencions de Mas hi batega un propòsit avantatgista que consistiria a abocar sobre els republicans -si no s'avenen a estar i passar pel seu pla- la responsabilitat que es frustri la invocada independència. Perquè, certament, si la legislatura catalana es prolonga fins al 2016 l'energia secessionista que arrenca del 2012 i s'ha anat revalidant en fites diverses -fins a arribar al 9-N- s'erosionaria. Aquests processos només són sostenibles si s'instal·len en una tensió constant i en una disposició fervorosa a superar desafiaments.

Fora d'això, l'aïllament de Mas de la realitat espanyola i internacional és pròpia d'una personalitat que ha interioritzat un populisme adolescent. Treure d'Espanya Catalunya en un any i mig a partir d'unes eleccions que de manera taumatúrgica ell converteix en una consulta, podria resultar ingenu si, en realitat, no constituís un aventurerisme irresponsable o, el que és encara pitjor, una insensatesa. L'èpica té dos límits: el principi del primum vivere deinde philosophari, d'una banda, i, de l'altra, la realitat del mateix país en el qual un alt percentatge de la seva població no secundaria en cap cas el full de ruta de Mas. La Catalunya del president és una Catalunya escapçada, parcial, visionada amb un angular estret, sense panoràmica. Artur Mas ha errat en termes democràtics i ofereix una nova oportunitat a l'Estat per ressituar-se davant el conflicte.