Fora sigles

30/11/14 02:00 JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ
Ningú ha de renunciar a res, tothom ha de sumar, i per fer-ho hem de ser lliures de sigles, jugar tot el país a l'una, no la suma de les parts

Els partits són la base del sistema democràtic, la garantia de les diverses sensibilitats ideològiques i polítiques, de model de societat, d'intervenció sobre el conjunt de ciutadans que hi ha en una societat madura, lliure i sobirana. Hi ha moments, però, que són excepcionals, en què la diferència entre els actius polítics ha de deixar pas a l'interès comú més ampli, ambiciós, potent i carregat de futur.

En la conjuntura actual, en un període de persecució de l'Estat espanyol, per primer cop no poden imposar la força de la violència en 300 anys, i usen la Constitució espanyola i les institucions que en deriven com a elements actius de repressió. I així, els organismes de justícia i els més diversos tribunals, tot per evitar la lliure expressió de la població de Catalunya manifestada a través del Parlament. Una voluntat expressada de forma democràtica, pacífica i amable per milions de catalans perquè sigui prou visible arreu del món.

Ara ens cal fer una llista nacional, o la que amb aquesta idea de selecció dels millors esculli els homes i les dones que hom vegi els més transversals o que hom cregui que poden representar d'una manera més precisa el món del treball, dels sindicats, de la cultura, de la solidaritat, del dret a decidir, de la petita i mitjana empresa, del capital, de les terres, pobles i ciutats de Catalunya. De tothom. Per fer d'una manera interclassista i justa camí vers una Catalunya que tingui en l'objectiu d'assolir la plena independència voler construir un estat que sigui el resultat d'una societat cada cop més justa, honesta i social. El reflex de la Catalunya d'avui.

ERC té militants que poden sentir gelosia pel seu indiscutible passat nacionalista. Hi ha sectors a ICV que venien de Nacionalistes d'Esquerra que poden retreure estranys pactes i encara la CUP o EUiA o UDC poden fer llista dels seus particulars greuges. Ara cal grandesa moral, ara va de debò. Lluitem per la sobirania nacional a partir d'un Estat propi. No és una simple contesa electoral autonòmica.

El President del partit que per nombre de diputats marca la centralitat política del país i la seva coalició, CiU, ha proposat data i temps. En 18 mesos completar la independència a partir de les majories socials aconseguides amb la participació democràtica de la gent. Uns mesos que han de servir per mantenir el control polític del temps a les nostres mans i, si tot va com diuen les enquestes, a partir d'aleshores comunicar a l'Estat espanyol, la UE i la comunitat internacional la intenció de ser reconegut com un nou estat català. I començar a negociar. No s'ha de llegir la proposta de Mas com un tema tancat, però sí com la idea que cal sumar per damunt de les petites misèries partidistes per anar vers un moviment nacional comú.

La revolució democràtica que es viu arreu de Catalunya, des dels sectors populars i les classes mitjanes, com en la majoria dels de petits i grans empresaris, respon a una realitat, necessitem un Estat propi. Avui no el tenim. Ningú ha de renunciar a res, tothom ha de sumar, i per fer-ho hem de ser conjunturalment lliures de sigles, jugar tot el país a l'una, no la suma de les parts.

L'Estat Espanyol està atordit, per això cal pensar que tindrem encara molt més guerra bruta i amenaces contra CiU, ERC, ICV, EUiA, CUP, Pacte Nacional, ANC, Òmnium, etcètera. També seduccions grolleres i tosques argúcies tramposes, però si, com sigui, anem junts, arribarem a Ítaca. La meta és l'inici, no l'arribada, per poder respondre als reptes que demana el segle XXI. I un somriure davant els escèptics opinadors a sou: ja som molt més enllà del que havien erròniament profetitzat.

Darrera actualització ( Diumenge, 30 de novembre del 2014 02:00 )