Les finances de Catalunya i les de l'Estat

Guindos utilitza la metàfora de la madrastra (els mercats) i la mare (Espanya), sempre sol·lícita

La Vanguardia en català | 30/11/2014 - 00:00h


Manel Pérez |


En el debat sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i l'l'Estat, el finançament de la Generalitat i les dificultats que té per acudir als mercats ocupen un lloc central. Per al Govern central és la prova evident que l'Estat és qui cobreix les necessitats financeres de l'administració catalana i que només se sosté gràcies als diners i el suport que li dóna a causa de la seva nul·la credibilitat entre els inversors internacionals. Sense el suport del Regne d'Espanya la caiguda seria inevitable. Divendres, en les jornades d'Economia de s'Agaró, Luis de Guindos va fer servir la metàfora de la madrastra, els mercats que de vegades hi són i de vegades no, respecte a la mare, paper que li correspondria al Tresor espanyol, que sempre hi és amb la seva solvència a punt per cobrir els venciments de deute que la Generalitat, o qualsevol altra administració autonòmica en conflictes, no pot col·locar.

És una evidència des dels temps dels batejats com a bons patriòtics, a la tardor del 2010, quan la crisi del deute a l'eurozona estava camí de l'apogeu i el conseller d'Economia era Antoni Castells, i ho va ser després amb Andreu Mas-Colell al capdavant del mateix departament. La Generalitat va ser expulsada dels mercats de deute, tret de si acceptava finançar-se a tipus d'usura.

D'aquí que alguns hagin determinat que aquest fet era la prova que les finances públiques catalanes no eren fiables per als inversors. I, com a conseqüència, l'Estat va haver de sortir al rescat utilitzant un innovador instrument ideat pel Ministeri d'Hisenda de Cristóbal Montoro, el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) i el de pagament als proveïdors. Ara, el FLA i les seves variants acumulen uns 30.000 milions d'euros de deute català, pràcticament el 50% del total, cosa que converteix l'Estat en el primer creditor, sense competència, de la Generalitat. Guindos va avançar divendres que si es manté el que està previst, la xifra saltarà aviat als 37.000 milions i els fons de l'Estat seran tenidors del 60% del deute.

L'essència del FLA és que l'Estat, i no l'emissor original del deute, en aquest cas les comunitats autònomes, és una garantia més poderosa per als inversors internacionals, que canvien bons d'un nivell inferior a un de superior de l'administració de l'Estat.

Tot i això, aquesta cadena de garanties creixents distava molt de ser evident l'any en què el FLA va començar a dissenyar-se, la primavera del 2012. La prima de risc del deute sobirà espanyol, la de l'Estat, s'enfilava vertiginosament cap al cel i la crisi de l'euro era en el zenit. Per intentar frenar aquesta escalada, el BCE havia començat a comprar deute espanyol l'estiu del 2011, també grec i italià. Sense èxit. El maig del 2012 va deixar de fer-ho. Al maig, l'Estat va prendre el control de Bankia i va haver de demanar els diners a Europa, el rescat financer, ja que no podia acudir al mercat. Ara ha transcendit que Holanda, per exemple, veia les coses tan complicades a mitjan 2012 que el seu Govern es va preparar per tornar al florí, la seva moneda prèvia a l'euro. Com en aquestes condicions tan difícils el Govern espanyol va poder realitzar emissions addicionals de deute per cobrir els venciments exteriors de Catalunya, i d'altres comunitats tant o més endeutades, com València?

L'esdeveniment clau va ser la ja popular intervenció del president del BCE, Mario Draghi, i el seu també famós compromís de fer el que fos necessari per salvar l'euro, el juliol del 2012. Els inversors van interpretar que el deute espanyol, com els altres de l'eurozona, tenien un banc central assegurant-ne el suport i la seva prima de risc va començar a baixar.

Continuant amb el símil generacional, podríem considerar el BCE com l'àvia, que fa el que no pot la mare i no té clar la madrastra, de les administracions europees. Una vegada els inversors van considerar en els termes justos el compromís de Draghi, les coses es van calmar, sense que la realitat de l'economia espanyola hagués experimentat cap canvi, i així han continuat fins ara, malgrat que el deute de l'Estat espanyol ha continuat acumulant emissions, fins al bilió d'euros. El FLA va començar a operar just després d'aquestes paraules de Draghi, a partir de l'estiu del 2012.

Amb aquest reconeixement , el Tresor espanyol va continuar operant amb total autonomia respecte als mercats, millorant col·locacions, mentre l'economia es recuperava. A més, el BCE, que ho havia vist molt negre, tampoc no va imposar requisits addicionals. És més, va començar a a advocar per més flexibilitat per animar el creixement.

En el cas espanyol, al marge del que acabi passant amb els deutes entre la Generalitat i l'Estat a través del FLA, el Govern espanyol té la idea que aquest Fons és tan bo que s'hauria de convertir en el finançador permanent de les comunitats. Amb la consegüent pèrdua d'autonomia d'aquestes administracions. Un altre element que complica la perspectiva de les relacions amb Catalunya.