OPINIÓ
PRESIDENT DEL GRUP D’ESTUDIS POLÍTICS - 30 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Hostilitat política

PAU MISERACHS - PRESIDENT DEL GRUP D’ESTUDIS POLÍTICS
“L’espa­nyo­lisme ranci sap que Cata­lu­nya està en situ­ació de no retorn, en el mateix moment en què la cata­la­nofòbia és argu­ment elec­to­ral a qual­se­vol regió espa­nyola

Ha que­dat clar que el règim autonòmic no ha resolt els drets naci­o­nals del poble català. També ha que­dat clar que la Cons­ti­tució de 1978 no reco­neix la nació cata­lana, mal­grat par­lar de naci­o­na­li­tats històriques.

La LOAPA de 1982 va demos­trar fins a quin punt dreta i esquerra espa­nyola esta­ven dis­po­sa­des a bui­dar de con­tin­gut el règim autonòmic català. L’Estat va mos­trar sem­pre una apa­rença de democràcia que s’ha que­dat en apa­rença. L’hos­ti­li­tat segueix.

La natu­ra­lesa auto­ritària de l’Estat espa­nyol, poc dis­si­mu­lada, s’ha fet palesa amb la reacció seguida després de la con­vo­catòria del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya. La violència i hos­ti­li­tat ver­bal mani­fes­tada per les for­ces de l’ordre el dia 1 d’octu­bre fou l’avançament de com es pro­dui­ria la repressió.

Seguint amb el rol assig­nat per l’Estat de la política d’exclusió de Cata­lu­nya dels sec­tors estratègics i difi­cul­tats dels dipu­tats repu­bli­cans al Congrés per assis­tir a les ses­si­ons sobre secrets ofi­ci­als, és evi­dent que es va pro­vo­car una pèrdua del poder finan­cer i indus­trial de Cata­lu­nya. Es trac­tava d’afe­blir la capa­ci­tat d’adap­tació de Cata­lu­nya a la com­petència del mer­cat euro­peu i el glo­bal.

Encara no s’han apa­gat les bra­ses del fals mira­cle econòmic espa­nyol que va donar lloc a més de qua­tre mili­ons d’atu­rats. És va voler fer creure que eren dels països més bene­fi­cats de la Unió Euro­pea. Les bom­bo­lles finan­ce­res van fer la seva feina de la “febre de l’or”. Però l’or es va difu­mi­nar sota una crisi que encara no ha aca­bat.

Espa­nya és l’únic país euro­peu, com recorda Josep Pinyol en el seu Decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència, en què el fei­xisme implan­tat pel règim fran­quista no ha sigut der­ro­tat mili­tar­ment, i aquesta veri­tat pesa en la nos­tra història.

Durant molts anys un mili­tar fou el cap d’estat, i no es va poder començar a desen­vo­lu­par una democràcia for­mal fins a la seva mort. Però la manca de rup­tura amb el pas­sat i el con­fiar el nai­xe­ment de la democràcia de 1977 a ser­vi­dors de la dic­ta­dura, va faci­li­tar la cre­ació d’una Cons­ti­tució que no per­me­tia mirar més enllà de la lega­li­tat fran­quista. Tot era no pro­vo­car els uni­for­mats.

La Cons­ti­tució de 1978 es con­vertí en font de legi­ti­mi­tat into­ca­ble i intan­gi­ble. Qua­ranta anys després de la seva pro­mul­gació, ningú es pro­posa seri­o­sa­ment modi­fi­car-la obrint-la a l’evo­lució del dret i de les democràcies. Negada legal­ment l’existència de Cata­lu­nya, seguia viva la tesi de cap pacte amb Cata­lu­nya.

És cert que s’ha vol­gut fer fra­cas­sar tota la legis­lació cata­lana. També la llei de la memòria històrica. Moral i política han vis­cut dis­so­ci­a­des, i la situ­ació no ha can­viat. Cata­lu­nya segueix sent una província més d’Espa­nya.

Els cata­lans sabem que no ens podem refiar del govern de l’Estat, que ens vol man­te­nir en un estat de sub­missió a la monar­quia cre­ada per la dic­ta­dura i ha per­dut la seva vocació repu­bli­cana.

L’espa­nyo­lisme ranci sap que Cata­lu­nya està en situ­ació de no retorn, en el mateix moment en què la cata­la­nofòbia és argu­ment elec­to­ral a qual­se­vol regió espa­nyola. A la nova oli­gar­quia econòmica i política li convé que Cata­lu­nya sigui l’objec­tiu de la irri­tació espa­nyola. Poc importa la indig­nació cata­lana.

El con­flicte no s’apaga amb represàlies ni ate­mo­rint la població amb penes de presó per voler-se expres­sar democràtica­ment. Cata­lu­nya ha de des­per­tar de l’error dels pac­tes per no afron­tar els rep­tes polítics. L’hos­ti­li­tat de l’Estat i els par­tits espa­nyols no té res a fer a Cata­lu­nya.