OPINIÓ
PERIODISTA - 30 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Tot esperant el moment

ENRIC RAMIONET - PERIODISTA
“Els met­ges tenen raó i els mes­tres, si es mobi­lit­zes­sin, també en tin­drien

A vega­des sem­bla que ja no sigui lícit par­lar de tot, que ja no queda espai per a una mirada crítica amb qui va ges­ti­o­nar el poder català abans que la fúria de l’estat es des­pertés i situés la lluita per la democràcia i els drets més ele­men­tals com la pri­mera de totes les trin­xe­res; que els retrets a qui ara ges­ti­ona els fràgils, des­men­jats i magres pres­su­pos­tos nos­trats, o a qui els va ges­ti­o­nar abans que tot s’esde­vingués, ja no siguin legítims. Diuen que no podem mul­ti­pli­car els fronts i que no ens hem de mirar de reüll quan par­lem del pas­sat o del futur perquè aquests són mals que no volen soroll i que ara ens hem de con­cen­trar en el com­bat essen­cial. Els que ho diuen, però, no s’ado­nen que si això fos així, Ciu­da­da­nos, que és la con­creció orga­nit­zada dels nos­tres pit­jors dimo­nis, podria tenir raó en algun dels seus postu­lats i que déu em per­doni.

L’impuls que jus­ti­fi­cava la sus­pensió o l’ajor­na­ment de totes les cau­ses, ens va por­tar fins l’1 d’octu­bre, quan més de dos mili­ons de votants van empren­dre amb espe­rançada deter­mi­nació el camí de la deso­bediència que fins ales­ho­res se’ns havia pro­po­sat d’un forma una mica ver­go­nyosa. I després, ja saben, una repressió bru­tal, indigna i il·legítima va fer que el dia 3 s’aplegués encara més gent i encara més raons per a la rup­tura. I final­ment... també és sabut: la paràlisi gene­rada per la por d’una reacció encara més sag­nant de l’estat o per la por que el nos­tre destí quedés en mans dels car­rers, d’una ciu­ta­da­nia mira­cu­lo­sa­ment orga­nit­zada que ho podia sub­ver­tir tot. La repressió senyo­reja desin­hi­bida i ran­cu­ni­osa però la deso­bediència que la va con­vo­car s’ha desac­ti­vat. Podíem haver inten­tat allò de la retro­a­li­men­tació, de con­ver­tir-la en palanca com fan tots els movi­ments que opten per la deso­bediència, però els pre­sos són a la presó i nosal­tres des­con­vo­cats. Es veu que ja arri­barà el momen­tum.

Men­tre no arriba, però, tenim tot el dret de dir que els met­ges tenen raó, que les reta­lla­des van ser també ideològiques, que l’aus­te­ri­tat, les refor­mes labo­rals, la neces­si­tat de reduir la soci­e­tat del benes­tar i apri­mar el sec­tor públic, són mesu­res polítiques amb pares i una deter­mi­nada volun­tat. La que ani­mava les pri­va­tit­za­ci­ons o les exter­na­lit­za­ci­ons que allu­nyen els pres­su­pos­tos públics del con­trol públic i els apro­xi­men a la cor­rupció i als direc­tius amb nòmines d’escàndol. La que des­con­fia dels tre­ba­lla­dors però mai pensa que qui diri­geix pot ser per­vers o arbi­trari. Els met­ges tenen raó i els mes­tres, si es mobi­lit­zes­sin, també en tin­drien. No serà fàcil perquè la de la iden­ti­tat és una glàndula tan pode­rosa com mani­pu­la­ble, però si algun dia s’arriba a la con­clusió gene­ral que la rup­tura amb el règim del 78 i el camí cap a la república ha d’incloure la rup­tura amb el sis­tema de poder polític, econòmic i mediàtic que, aquí i allà, han pro­vo­cat la des­trossa que tenim a la vista, pot­ser ens en sor­ti­rem.