No es tracta de governar per governar

 Author Img CATEDRÁTICO DE ECONOMÍA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
 30/12/2015 00:08 | Actualizado a 30/12/2015 03:09

El resultat de les eleccions del 20- D és un regal de Nadal per al canvi polític que Espanya necessita. Malgrat això, molts comentaristes i una part del món polític sembla que no ho veuen així. Davant l’aparent complexitat per formar govern pensen que el resultat ha estat dolent i que la solució és tornar a convocar elec­cions. Seria un ­error. Del que es tracta ara és d’aprofitar la gran oportunitat que la societat es­panyola ha obert per al canvi polític, encara que això signifiqui dotar-se de certa paciència per trobar la fórmula adequada per governar el canvi que han portat aquestes elec­cions. Vegem per què.

Com podríem mesurar la bondat d’unes eleccions? Podem utilitzar dos indicadors. Un és veure si els resultats permeten formar govern de manera fàcil i ràpida. Un altre és veure si les eleccions han permès recollir bé les preferències socials sobre el tipus de polítiques i el canvi polític que volen els ciutadans.

Si utilitzem només el primer indicador, el resultat de les eleccions del 20- D sembla dolent. Cap partit no té els vots necessaris per governar en solitari, ni hi ha parelles de partits ideolò­gicament pròxims amb majories per fer-ho. Aquesta dificultat porta alguna gent a pensar que la solució és tornar a fer eleccions. És una visió vàlida per a temps normals, però no vivim temps normals.

Si utilitzem el segon indicador veiem que aquestes eleccions han estat una benedicció. L’aparició de nous partits ha permès als perdedors de la crisi incorporar a l’agenda política les seves preferències per noves polítiques econòmiques i per la regeneració de la vida política i institucional. Això és molt important. Els economistes i politòlegs saben que com més bé s’incorporin les preferències so­cials, més eficaces seran les polítiques i les reformes. La intensitat amb què els ciutadans han expressat la seva preferència per la qüestió social ha estat extraordinària. Una dada reveladora és que la qüestió social s’ha imposat també en aquelles comunitats on la qüestió identitària és intensa i hi ha partits nacionalistes molt arrelats, com és el cas de Catalunya, el País Basc i Galícia.

${imageCaption}(Ignot)

Hi ha una altra dada reveladora. El problema català no ha castigat els partits que s’han atrevit a portar-lo al seu programa. Podem-ICV- BComú va treure a Catalunya un 24,68% del vot; un de cada quatre votants. Però en el conjunt d’ Espanya Podem i els seus aliats van obtenir un estimable 20,6%; un de cada cinc votants. Per tant, la resistència a atendre l’aspiració majoritària catalana de més autogovern no es deu a la por d’un rebuig de la resta d’espanyols, sinó a la mandra i la por dels polítics a l’hora d’afrontar aquest problema.

Ben llegits, els resultats de les eleccions del 20- D expressen nítidament la preferència dels ciutadans per un triple canvi: social, polític i territorial. Ara no es tracta només de governar per governar, sinó de governar aquesta triple dimensió reformadora que Espanya necessita. I això no podrà fer-ho un govern d’un sol partit o d’un sol color ideològic.

Els manuals de política econòmica democràtica distingeixen entre dos tipus de polítiques. Les que es duen a terme mitjançant els processos polítics vigents, i les que impliquen canvis en les regles de joc de la política. Al primer tipus hi corresponen les polítiques típiques d’un govern qualsevol, com ara apujar o abaixar impostos. El segon es relaciona amb el canvi de regles i normes de funcionament del sistema polític econòmic. En diem reformes. Aquest tipus de reformes, perquè siguin estables, requereixen consensos bàsics entre forces polítiques ideològi­cament diferents. La introducció a Alemanya del salari mínim és un exemple d’aquest tipus de polítiques que necessiten el consens de forces polítiques rivals perquè tinguin estabilitat.

Dit de manera convencional, governar el canvi que Espanya necessita no ho podrà fer ni un govern d’esquerres ni un govern de dretes. Cal un govern que sigui capaç de conciliar el suport parlamentari bàsic per introduir al marc legal i constitucional les noves regles i normes de funcionament polític i institucional. Per això, la persona que sigui cridada pel Rei per formar govern ha de ser capaç d’oferir al conjunt de les forces polítiques parlamentàries un projecte de canvi que satisfaci les preferències so­cials expressades en les elec­cions. I convocar immediatament la comissió parlamentària de reforma política per posar fil a l’agulla. Aquesta tasca es podria allargar dos o tres anys. Una vegada aprovada al Parlament i sotmesa a referèndum es podrà tornar a convocar eleccions i tornarem als temps normals.

En tot cas, l’important és comprendre que ara no es tracta de governar per ­governar, sinó de governar el canvi ­polític que s’ha expressat en les eleccions del 20- D.