Jutges i ideologia

Els amics juristes m’asseguren que la nominació de Jesús Barrientoscom a nou president del TSJC és el darrer moviment de l’Estat en el seu objectiu d’ofegar, per totes les vies possibles, el procés català. Per totes les vies menys la del pacte, la negociació, la seducció... És a dir, tractat el conflicte català com una qüestió legal i no un fet social i polític, l’ús de la justícia ha estat una constant tan desacomplexada que s’ha fet sota els focus i sense vergonya. Com a exemple, l’abús barroer que ha fet l’Executiu del Constitucional, fins al punt de deixar la seva credibilitat en els ossos. Ahir mateix, el PP tornava a enviar un recurs contra una decisió del Govern, fent bona la dita del sostenella y no enmendalla. Algun dia Espanya tindrà una dreta europea, civilitzada, capaç de resoldre amb ­política allò que pertany a la política? Sembla difícil, eternament encadenats com estan a la mentalitat de la Contrareforma.

Tanmateix, i tot i la reiterada manca d’escrúpols a l’hora de ficar la poteta política en la judicatura, la decisió de posar el senyor Barrientos ratlla la provocació. President de la secció vuitena de l’Audiència, el seu principal aval per a ser president del TSJC estaria més a prop del tarannà ideològic que de la carrera professional, ateses les pròpies explicacions: no es veu capaç de mantenir relacions “normals” amb la Generalitat i el Parlament, manté una oposició frontal contra el sobiranisme, i fins i tot considera que els resultats electorals impedeixen una relació fluïda entre institucions. És a dir, un gladiator o, el que és el mateix, un candidat obertament ideo­lògic per a presidir el màxim òrgan ­judicial català. I tot amanit per la posició del president del CGPJ, senyor Carlos Lesmes, que va decidir vetar la reelecció de Miguel Ángel Gimeno, membre de Jutges per la Democràcia, per considerar-lo culpable del greu delicte d’anar “massa lent” en la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau.

Cal afegir a tot aquest desori el conflicte que es va produir a la Fiscalia catalana amb la destitució de Rodríguez Sol, només per defensar que la consulta podia ser constitucional, i la dimissió del fiscal general de l’Estat, Torres Dulce, després d’haver forçat els fiscals catalans a canviar de criteri i defensar la querella contra Mas.

A la sèrie danesa Borgen, d’això en diuen un Estat policial.

Després vindran els gurus del PP i diran que els separatistes i la mandanga esquerrenosa vol destruir Espanya, cosa ben estranya atès el treball mi­nuciós que fan ells per aconseguir-ho. Què és, si no, aquesta potineria po­lítica damunt els òrgans judi­cials? Què és, si no, la querella del 9-N? Què és, si no, forçar una nominació per qües­tions ideològiques? No sé què passarà amb Catalunya quan acabi tot plegat, però és evident que Espanya, gràcies als seus patriotes, quedarà feta un quadre.