Si la situació política al nostre país fos una sèrie, el seu capítol pilot estaria en plena producció. Els líders dels quatre partits en trànsit de decidir, obsessionats i sense dormir, passen les nits en vetlla tancats a The Room, la mítica sala on s’escriuen totes les bones sèries. Desvivint-se per crear una trama que faci embogir l’audiència des de la primera escena, inventen cada dia nous desenllaços, cliff hangers i altres trucs de guió. I, certament, ens tenen enganxats a les seccions de Política, a Twitter i a les tertúlies. Un Globus d’Or per a ells.
Però, ¿fins a quin punt s’han colat els personatges i les trames de les sèries de més èxit en la nostra manera d’entendre la política més recent? ¿Quines claus contenen per comprendre les noves lògiques que persegueixen el poder? I els polítics i els seus assessors, ¿s’hi inspiren per fer-se lloc a cops de colze en el desbaratat escenari de la nova política? ¿S’han format els nostres líders amb la ficció política televisiva des que El ala oeste de la Casa Blanca (1999) ens va arrossegar a l’addicció i a l’ampliació del nostre imaginari?
Com afirma Ib Bondebjerg, analista de mitjans danès, a tomb de l’èxit mundial de la sèrie Borgen (2010): «El valor d’aquestes sèries va molt més enllà del mer fet de presentar elements i temàtiques polítiques en les seves trames, aconsegueixen més aviat encarnar la mediatització de la política contemporània i com aquesta s’ha convertit en uns anys en una qüestió de màxima rellevància en la nostra vida quotidiana i les nostres converses». Del que no hi ha dubte és que, com tota bona ficció, resulten un transsumpte magnífic per entendre, en el nostre cas, la lluita pel poder en un tauler que va saltar pels aires el passat 20-D. Repassem els punts d’unió entre algunes de les sèries més citades pels mateixos polítics i la nostra canviant realitat.
‘HOUSE OF CARDS’ O EL TUTORIAL DE LA FOTANERIA POLÍTICA
A la cafeteria de Génova. Una foto de la cara de Mariano Rajoy és sentenciada per un dit tacat amb quètxup de qualsevol dels seus enemics íntims. El retrat esglaiador de les aventures de Francis Underwood, un whip o diputat encarregat de mantenir la disciplina de partit al Parlament, no només ve a ensenyar-nos el que els partits tradicionals pensen de la democràcia (que està sobrevalorada), sinó que ve a explicar-nos també que el que és nou està condemnat a conviure amb el que és vell. Com la corrupció més pura serà companya de Congrés del desig de transparència. Mirant a càmera, Francis Underwood sembla preguntar-nos: ¿Heretarà la nova política els engranatges de la vella? ¿Podran evolucionar les formacions emergents sense la disciplina de partit, sense les purgues internes i les punyalades per l’esquena? ¿Podran prescindir de l’ADN de la vella política Podem i altres formacions emergents o ja estan entrenant els seus propis Underwoods? ¿Tu també, confluència? Com ell mateix els diria, traspuant cinisme i sense despentinar-se: «Benvinguts a Washington». Mentrestant, a Génova, després de gairebé 40 dies de mirar cap a un altre costat i jugar a fet a amagar per la seu embargada, Rajoy pretén iniciar converses amb Ciutadans. Per favor, senyors Underwood del PP, comencin la seva feina per escapçar el suposat i malmès líder. Beneït foc amic.
‘JUEGO de tronos’ o l’ombra de l’Espanya plurinacional
Les lliçons de ciència política (si és que això existeix) que Juego de Tronos li ha ensenyat a Podem en aquests últims dos anys es podrien resumir amb el títol que Pablo Iglesias va donar al seu llibre sobre la sèrie de HBO basada en la saga literària de George R.R. Martin: Ganar o morir. Potser també el descendent una mica desorientat del Ned Stark socialista, Pedro Sánchez, s’està aplicant des de fa més d’un mes el mateix lema com si fos un mantra. No tant des del desig o la ideologia, sinó des de la mera supervivència. S’haurà de veure si el seu propi partit no li muntarà un casament vermell mentre la seva germanastra del Sud, Susana, li xiuxiueja a l’orella: «You know nothing, Peter» abans d’apunyalar-lo. Com passa amb John Snow, encara no sabem si està mort o en canvi tornarà per regnar la temporada que ha de començar.
Un altre escenari que ens resulta familiar de Juego de Tronos és la lluita territorial. El mapa i els engranatges del rellotge de la seva capçalera ho deixen ben clar. La pluralitat, que es va colar a l’agenda des de primera hora després de les últimes eleccions i de la mà del mateix Iglesias, ha obert el meló madur de l’Espanya plurinacional. I amb això també totes les sagues de la confluència, que aviat van demanar presència autònoma al Congrés i ser reconegudes com a formacions diferenciades. De moment, la nostra Kaaleshi, Ada Colau, que trigarà, però arribarà a recuperar el tron amb els seus dracs, pot ser que amb la seva proposta
de crear un partit propi li estigui plantejant un escac a Iglesias. ¿Es reproduiran les lluites intestines entre famílies i territoris en aquells partits que no es reconeixen en l’estructura clàssica de partit? El poder és una ombra i aquí és on començareu a pagar.
‘Borgen’ o hi ha vida més enllà del bipartidisme
Hi ha alguns països en els quals la «normalitat democràtica» va de debò. On pactar i governar en coalició és la cosa habitual. On el corró de les majories fa temps que va quedar enrere. Fins i tot en moltes de les nostres autonomies, de les quals el 40% funcionen en coalició, tot i que intentin ara oblidar-ho els que estan jugant a l’«ara tires tu» d’una manera vergonyosa. La sèrie danesa Borgen –Borgen no és res més que la forma familiar amb què els danesos anomenen el Congrés– ens demostra, a més de tot això, que, ¡oh, aberració!, fins i tot és possible governar en minoria. Durant el mandat de la presidenta per sorpresa Birgitte Nybor, que podria passar en un principi per líder de Ciutadans però que tindria més a veure amb una jove Manuela Carmena, veiem el que, bàsicament, significa governar: asseure’s per arribar a acords cada dia. Probablement aquí ens falta el pragmatisme dels països nòrdics i ens sobra melodrama, però, per favor, que algú passi la primera temporada de Borgen als nostres presidenciables perquè vegin que, tot i assumir els molts conflictes, diferències i travetes que vindran, és necessari posar-se a dissenyar pactes sense més dilació. És a dir, a fer política.
Un altre valor incalculable de Borgen és que ens convida a assistir a la transformació d’algú que, tot i ser líder d’un partit petit, no forma part de «la casta». I aquest algú, a més, és una dona, per la qual cosa temes com la conciliació i la cura hi són presents des del primer dia del seu mandat i, més enllà d’això, a tota la sèrie hi ha una reflexió de la relació entre les dones i el poder. Temes necessaris i molt contemporanis. Una vegada més la tensió entre el desig de canvi i el ganxo de la inèrcia, en aquest cas patriarcal, de la política.
Com confessen diversos polítics espanyols entrevistats a la peça Política Ficción de Canal+ (2013), estem molt necessitats d’una primera gran sèrie de ficció política espanyola. De trames i personatges no en falten, això ens consta. I sembla que Movistar+ n’ha pres nota i s’ha embarcat en la producció d’un projecte ambiciós d’aquestes característiques. Haurem d’esperar. Mentrestant, seguim alimentant-nos amb les sèries citades, que, com en una mena d’A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar, han permès que assessors, spindoctors, fontaners, líders de perfil baix i conflictes territorials es colessin a les nostres tertúlies, converses i prediccions de futur govern per ampliar-nos l’imaginari polític. Sí. Hi havia vida més enllà dels líders alternants dels partits tradicionals. I els estem aprenent a cop de ficció i realitat. Benvinguts a Washington
.
