POLÍTICA
31 gener 2019 2.00 h

LA CRÒNICA

Junqueras i Romeva dicten sentències

FERRAN ESPADA
“Al judici no direm res que no hàgim dit fins ara. Que tot el que hem fet és legítim i democràtic”
“No gua­nya­rem gràcies a una fórmula màgica. És qüestió més d’acti­tud que de full de ruta”

Ni la moder­ni­tat del cen­tre peni­ten­ci­ari ni els comen­ta­ris d’aquells que han visi­tat la presó abans que un ser­vi­dor ser­vei­xen per evi­tar entrar corprès a Lle­do­ners. Encara més en una tarda fosca i plu­josa com la de dime­cres pas­sat.

L’espera –curta però angoi­xant– a l’asèptica sala d’espera té un clar focus d’atenció, la repro­ducció a la paret amb unes lle­tres ben gros­ses d’un arti­cle de la Cons­ti­tució Espa­nyola, el 25.2: “Les penes pri­va­ti­ves de lli­ber­tat i les mesu­res de segu­re­tat esta­ran ori­en­ta­des vers la ree­du­cació i la rein­serció social.” I no pots dei­xar de pre­gun­tar-te quin coi de rein­serció social s’ha d’apli­car als pre­sos polítics cata­lans quan estan empre­so­nats per haver fet efec­tiu el man­dat majo­ri­tari de la soci­e­tat que repre­sen­ten. Hi pot haver algú més inse­rit a la soci­e­tat que els pre­sos polítics? Hi dono vol­tes men­tre m’enva­eix un immens sen­ti­ment de soli­tud del qual em res­cata el fun­ci­o­nari que ama­ble­ment m’acom­pa­nyarà fins a l’ano­me­nada sala de comu­ni­ca­ci­ons, les maleïdes cabi­nes on has de par­lar amb els pre­sos amb un inhumà vidre de sepa­ració.

L’apa­rició d’Oriol Jun­que­ras a la saleta acom­pa­nyat de Raül Romeva em pro­voca un sen­ti­ment agre­dolç per l’ale­gria de veure’ls com­bi­nada amb la recança que trans­met el seu empre­so­na­ment. Però el seu som­riure de com­pli­ci­tat des­arma imme­di­a­ta­ment qual­se­vol inqui­e­tud i obre la porta a una llarga con­versa en què s’entre­mes­clen records per­so­nals dels molts anys de conei­xença i d’amis­tats comu­nes amb el debat polític i la curi­o­si­tat periodística d’un ser­vi­dor.

Soc cons­ci­ent que com­par­teixo amb Jun­que­ras i Romeva algu­nes de les últi­mes hores dels pre­sos polítics a Lle­do­ners –igual que For­ca­dell i Bassa a les seves pre­sons– abans del tras­llat a Madrid pel judici al Tri­bu­nal Suprem, que si no hi ha cap impre­vist es pro­duirà demà. Però em sorprèn la sere­nor amb què afron­ten aquest esde­ve­ni­ment deci­siu. “Nosal­tres no direm res que no hàgim dit fins ara. Que tot el que hem fet ha estat legítim i democràtic. No només no hem fet res del que hàgim de pene­dir-nos. Hem d’estar orgu­llo­sos d’haver res­post a un man­dat democràtic perquè la gent del nos­tre país pugui deci­dir en lli­ber­tat.” Després de més de 450 dies de presó la con­vicció de Jun­que­ras con­ti­nua intacta i em trans­met el seu con­ven­ci­ment que “ho tor­na­ria a fer”. I que l’inde­pen­den­tisme català ha de cap­gi­rar el relat del judici: “Són ells –les acu­sa­ci­ons– qui han de rebre la pressió i han de demos­trar on estan els delic­tes que ens impu­ten.”

El pre­si­dent d’ERC, empe­dreït bar­ce­lo­nista i cruyf­fista, fins i tot es fa seva la famosa frase del mític fut­bo­lista holandès: “Fora angoi­xes, sor­tiu i dis­fru­teu.” Cer­ta­ment quedo impres­si­o­nat de l’ener­gia, la moral i l’ambició que trans­me­ten des de dins d’una presó i davant hores tan difícils men­tre una part de l’inde­pen­den­tisme ha cai­gut en un der­ro­tisme que Romeva no accepta ni pot enten­dre: “Hem empa­tat con­tra un rival duríssim que ha vin­gut a tren­car-nos les cames, i a sobre amb l’àrbi­tre com­prat. És molt impor­tant. Perquè ara ja tenim experiència i la pròxima vegada que ho inten­tem hem de sor­tir al camp amb con­ven­ci­ment de gua­nyar. El mateix que va fer Guar­di­ola amb el Barça que va començar per­dent con­tra el Numància i va aca­bar gua­nyant les sis copes”, diu l’excon­se­ller. Romeva insis­teix que l’únic que dema­nen és un judici just i Jun­que­ras rebla el comen­tari car­re­gant con­tra l’opo­sició de la fis­cal gene­ral a la presència d’obser­va­dors inter­na­ci­o­nals i per les cam­pa­nyes inter­na­ci­o­nals del govern espa­nyol: “Pot­ser alguna cosa no estan fent bé si no volen obser­va­dors inter­na­ci­o­nals i Sánchez ha d’anar pel món a defen­sar l’Estat espa­nyol. Deuen tenir mala consciència. Nosal­tres hem de posar això en evidència.”

Jun­que­ras, a més de diri­gent polític –i jo diria que abans que diri­gent polític– és una per­sona de gran huma­ni­tat i gran savi­esa. I a mida que avan­cen les dues hores llar­gues de con­versa pas­sem sense solució de con­tinuïtat dels comen­ta­ris polítics als més huma­nis­tes sobre com posar la gent en l’epi­cen­tre de l’objec­tiu repu­blicà. “Tot això, ho fem per la gent, per millo­rar les con­di­ci­ons de vida de la gent sigui de la ciu­tat, barri o poble que sigui, parli el que parli i vin­gui d’on vin­gui. I per garan­tir les con­di­ci­ons de vida dig­nes per als nos­tres fills. No ho obli­dem mai.” Romeva assen­teix i em recorda: “La inde­pendència és un pur ins­tru­ment. El veri­ta­ble­ment impor­tant és la República. Asso­lir-la i els valors que l’acom­pa­nyen.” Jun­que­ras remata afe­gint-hi que “la fra­ter­ni­tat és una eina fona­men­tal per asso­lir la República”. Escol­tant-los no puc fer cap altra cosa que pen­sar si com a ciu­ta­dans esta­rem a l’altura del sacri­fici d’aquests diri­gents polítics, que no han comès cap altre delicte que pre­o­cu­par-se per la gent.

La con­versa tran­sita per via­ranys diver­sos que ens por­ten a la situ­ació actual de l’inde­pen­den­tisme. La mala relació entre actors polítics i el debat sobre l’estratègia per asso­lir la República. La pri­mera qüestió enerva Jun­que­ras, que demana tren­car el marc men­tal de la desunió, men­tre Romeva el com­ple­menta: “Gene­rar debats que pro­vo­quen frus­tració ens afe­bleix. Neces­si­tem acti­tud gua­nya­dora. I valo­rar més les coses en què esti­guem d’acord, sigui el per­cen­tatge que sigui, que aque­lles en què estem en des­a­cord.” “Algu­nes pica­ba­ra­lles són de país petit”, rebla l’excon­se­ller. Res­pecte a l’asso­li­ment de la República mai una res­posta tan incon­creta m’havia pro­vo­cat tanta cer­tesa. Jun­que­ras ho té clar: “No gua­nya­rem gràcies a una fórmula màgica. Entre altres coses no la podem tenir perquè depe­nem dels esce­na­ris que es vagin gene­rant i ens hi hau­rem d’adap­tar.” Per a Romeva aquesta és una qüestió “més d’acti­tud que de full de ruta”. L’excon­se­ller fa un símil molt il·lus­tra­tiu: “És millor un GPS que un full de ruta. El pri­mer sap d’on surts i on vols arri­bar però adapta la ruta a mida que es pro­du­ei­xen con­tra­temps. El full de ruta dibuixa un camí inva­ri­a­ble que pot ser intran­si­ta­ble.” En una època de gran incer­tesa sobre el futur polític de Cata­lu­nya en què suren les sim­pli­ci­tats, els mani­que­is­mes i les pro­pos­tes efer­ves­cents de recep­tes mira­cu­lo­ses, vaig tenir la sen­sació que la sin­ce­ri­tat de la res­posta –i el cúmul d’objec­tius que l’acom­pa­nya­ven i que no caben en aquesta crònica– situ­ava en les tètri­ques ins­tal·laci­ons d’una presó cata­lana com la de Lle­do­ners diri­gents polítics que saben cap on volen por­tar el país, i el que és més impor­tant, saben com fer-ho.

Lla­vors emer­geix la faceta de savi de Jun­que­ras i ens endin­sem en tota una lliçó d’història i política exte­rior. Del pacte de les Açores en què Aznar es va colar al cos­tat de Bush i Blair “per blin­dar la segu­re­tat interna de l’Estat espa­nyol amb el favor dels EUA, no ens enga­nyem”, a l’apor­tació històrica de Cata­lu­nya a la moder­nit­zació d’Europa. Perquè Jun­que­ras està con­vençut que “cal lli­gar la lluita per les lli­ber­tats i la democràcia a Cata­lu­nya amb la lluita per la democràcia a Europa”. Una estratègia amb més vigència que mai si tenim pre­sent que l’amenaça del fei­xisme és el prin­ci­pal ene­mic de l’Europa democràtica i a l’hora de les aspi­ra­ci­ons de la majo­ria de cata­lans.

El temps s’acaba i els desitjo molta sort en els dies que vin­dran. I ens aco­mi­a­dem de la millor manera pos­si­ble, amb una broma de l’Oriol que demos­tra la gran for­ta­lesa d’espe­rit que manté: “Ara me’n vaig a fer una con­ferència al Club Sant Jordi. No te la per­dis que serà molt interes­sant. Ens veiem allà.” I sí, con­du­eixo de Lle­do­ners al Palau Sant Jordi de Bar­ce­lona pen­sant en les dues hores de refle­xi­ons que acabo de viure. I, mira­cles de la tec­no­lo­gia, l’Oriol va aparèixer damunt de l’esce­nari davant de milers de per­so­nes enfer­vo­ri­des. No com el voldríem, en lli­ber­tat, igual que la resta de pre­sos polítics i exi­li­ats, però sí que hi era, a la con­ferència. Perquè hi eren les seves idees. I les idees d’un home bo no es poden empre­so­nar.