Política

Artur Mas: "Em preocupa el futur de Barcelona amb Ada Colau"

"El 27-S està en joc quants sumem i qui lidera el procés" 
"Si al setembre surt un còctel com el de diumenge, no me n'aniré"

Edició impresa Política | 31/05/2015 - 01:33h | Última actualización: 31/05/2015 - 02:24h


Màrius Carol


Dilluns es va llevar malhumorat pel resultat obtingut per Xavier Trias a Barcelona, però ha arribat a divendres de bon humor, com si s'hagués refet del cop electoral i tingués més ganes que mai de demostrar que està en plena forma. En la conversa Artur Mas assegura que res ni ningú no el farà canviar la data electoral del 27-S, que està preocupat pel present de la capital catalana, que el cas Pujol ha fet mal a CiU, que Podem és una complicació nova per al procés sobiranista, que el partit li dóna mans lliures per fer la llista del president i que no llançarà la tovallola mentre aquesta llista sigui la més votada. Mas se sent com el futbolista que va per darrere en el marcador a meitat de partit i té ganes de tornar al rectangle de joc per capgirar el resultat. Durant la llarga conversa no neces­sita beure un glop d'aigua, com si tingués tantes ganes d'explicar-se que no vol perdre un segon en mullar-se els llavis. I afirma que és independentista perquè no li han donat cap altra sortida, però accepta que si el Govern plantegés una solució per a Catalunya l'escoltaria i la posaria a votació dels ciutadans.

M'asseguren que gent propera del partit i del Govern li han demanat que es repensi la data de les eleccions.

Molt pocs i no tots de dintre. No és que no s'atreveixin, sinó que, independentment de les incerteses que pugui generar avançar les eleccions, hi ha molta gent que entén que demorar-les més podria ser pitjor.

Quins avantatges té fer les eleccions catalanes abans de les generals?

Abans que res he de dir que convocar-les el 27 de setembre és el compliment d'un compromís. Hi ha una frase de John Maxwell que diu "quan tu estableixes un compromís, crees esperança; quan el mantens, crees confiança". Per mi, mantenir els compromisos ha estat una actitud permanent perquè és la manera de ser creïble en un moment en què la política ho és poc. Això és molt important. I és un compromís derivat d'uns pactes, no d'un caprici meu. Jo havia expressat el meu desig de poder fer les eleccions catalanes quan tocaven, que era a finals del 2016. Aquesta era la meva idea. Però el sentit d'aquestes eleccions avançades un cop més és poder fer la consulta que no ens han deixat fer de cap altra manera, d'una manera normalitzada. Ningú no podrà dir-me que això no és legal, perquè són eleccions al Parlament de Catalunya. Jo això ja ho tenia al cap des del primer moment. Per això alguna vegada vaig dir que "la consulta es farà i serà legal". El 9 de novembre la vam fer com vam poder, a empentes i rodolons, però quedava fer la consulta definitiva. I no tenim altra manera de fer-la que no sigui a través d'unes eleccions. No és el millor camí, però és l'únic. I entre això o res, pre­fereixo això. D'aquí ve l'avançament electoral. És ideal fer-ho així? No, perquè res fa en aquest moment que sigui òptim.

Però fer les eleccions al final del mandat previst permetria veure com ha anat el repartiment de poder a Espanya i plantejar una estratègia d'acord amb la correlació de forces.

Aquest seria un avantatge, però unes eleccions i les altres seran tan seguides que de fet vindran pràcticament encadenades. Certament, l'avantatge de fer-les després de les generals és saber què ha passat a Espanya. Però ­això ho sabrem en qualsevol cas. Un avantatge de fer-les abans de les espanyoles és que partim d'una posició clara des de Cata­lunya, i ja haurem definit quin és el nostre terreny de joc.

Quina serà la clau?

Sabrem si hi ha o no una majoria sobiranista al Parlament, perquè això s'ha de veure. Jo no dono per fet que aquesta majoria hi serà, vull saber si hi és o no hi és. Perquè si no ho sabem, ¿com es dirigeix el país els propers quatre anys amb un milió i mig de per­sones al carrer cada Onze de Setembre demanant un Estat per a Catalunya o la independència i amb més del 90% dels ajuntaments de Catalunya dient que volen fer un referèndum?

No preveu cap possibilitat d'arribar a un acord amb un ­futur govern d'Espanya per sortir d'aquest laberint?

Jo això ho veig molt lluny. Sóc molt escèptic. Tinc massa expe­riència de com funciona la polí­tica a l'Estat espanyol com per ara fer-me il·lusions que es pugui produir un canvi radical respecte a Catalunya, governi qui governi a Espanya. Algun vernís, segons quin tipus de govern hi hagi, pot ser que hi sigui. Però si estem parlant de canvis substancials, per dècades, em sorprendria molt. Sóc molt escèptic, però no sóc intransigent. Per tant, si en ­algun moment, si l'Estat o el nou Govern espanyol considera que val la pena prendre's el tema de Catalunya seriosament i que això mereix una oferta amb majúscules, aleshores en parlarem. Però mentre això no arribi, nosaltres hem de fer el nostre camí.

Per què Rajoy no ha fet polí­tica respecte a Catalunya? Per què no hi ha hagut ni un gest als partidaris d'una tercera via?

M'estranya que el president del Govern espanyol no ho hagi fet, i no em sorprèn gens que Mariano Rajoy no ho hagi fet. Aquest seria el resum.

Està segur que la independència es la millor alternativa?

Si la independència de Catalunya fos un objectiu fàcil d'aconseguir, si hi poguéssim arribar sense costos ni traumes excessius, la resposta és contundent, ens interessa. Catalunya es podria transformar en la Dinamarca del sud o en l'Àustria del sud. Si amb molts menys instruments que aquests països hem fet un país que ja fa molt de goig en molts sentits i val molt la pena, imagini's amb els instruments que tenen aquests països. El que passa és que jo sé que això no serà així.

Sense costos ni traumes?

No serà sense costos i sense traumes. Perquè Espanya no és el Regne Unit. Com tampoc Rajoy és Cameron i Pedro Sánchez no s'assembla a Miliband, per entendre'ns. Com que això és així, si estem en aquest punt de buscar un Estat per a Catalunya, i fins i tot un Estat independent, és perquè no ens han deixat cap altre camí, perquè nosaltres ja els hem intentat tots. I quan ja els has provat tots i et trobes collat, o et busques una sortida... I aquest és el problema que té en aquest moment Catalunya. Nosaltres no vam defensar la independència durant la transició. Es va fer una aposta molt sincera per entendre's amb l'Estat espanyol i per ajudar en la seva modernització. No hem ­fallat mai en quasi quaranta anys de democràcia. I la veritat és que ens trobem amb una autonomia escapçada, cada vegada amb menys poder polític, amb menys poder de decisió i plomats fis­calment com sempre. I a més a més, atacats des del punt de vista de la nostra identitat i la nostra llengua.

No li fa por que el país s'acabi esquerdant davant d'aquest escenari que proposa?

A mi no em fa cap por ni cap recança especial, perquè mentre es mantingui un sentit democràtic i un sentit plenament cívic i pacífic, els països ja estan sempre dividits ideològicament. O és que els països no es divideixen també entre dretes i esquerres, per exemple, d'acord amb les divisions clàssiques? I això no espanta ningú, oi? Tothom ho considera normal. Per tant, per què un país no es pot també diferenciar entre els que aspiren a tenir un Estat i els que aspiren a continuar dins de l'Estat espanyol?

Vostè va dir que sense Barcelona el projecte sobiranista estava tocat. Després de diumenge ho continua pensant?


Sí, clarament. Crec que pot ser un pas enrere. Tret que el nou govern municipal corregeixi les indefinicions i ambigüitats que ha mantingut fins ara. I, per tant, jo no dic que sigui definitivament un pas enrere, però ho pot ser ­segons quines decisions prengui l'equip de govern municipal.

A Barcelona ha de governar per norma la llista més votada a les eleccions?

A qui li pregunta vostè això? A algú que pot influir? No, a algú que ja ha passat per aquestes horcas caudinas. Dues vegades! Per tant, a mi em fan molta gràcia aquells que ara diuen que seria immoral i un frau de llei fer una majoria alternativa. Són els mateixos que ho van fer en el passat. Perquè, si no ho recordo malament, dins de la candidatura de la senyora Colau hi ha els d'Iniciativa per Ca­talunya, i els de EUiA. I aquests no van fer dos tripartits a la Ge­neralitat en contra de la llista més votada? Aleshores no van dir que era un frau de llei, ni una immo­ralitat. Van defensar que era perfectament legal, que això eren les regles del joc. Em revolta que alguns vulguin erigir-se sempre en els jutges eterns de la moralitat.

Però està preocupat o no pel futur de la capital catalana?

Sí, estic preocupat pel futur de Barcelona. Estic preocupat per la capacitat que hi haurà en aquesta ciutat que té una gran embranzida i que ha aconseguit un prestigi excepcional. I que és la gran targeta de presentació de Catalunya al món, a part d'un motor econòmic importantíssim. Estic preocupat per la capacitat que hi haurà de governar aquesta ciutat amb eficàcia, amb rigor i fins i tot amb sensibilitat.

A què atribuiria la victòria d'Ada Colau?

Principalment a tres factors. Un, que crec que és el més important, és la davallada del vot socialista. Va arribar a tenir 21 regidors amb Pasqual Maragall d'alcalde. En aquest moment en té quatre. Aleshores, la pregunta és: on són els regidors que han perdut? ­Evidentment el nostre handicap i segurament el nostre error és no haver estat capaços ( i aquí hi ha la segona explicació) d'atraure una part d'aquests electors tradicionals del Partit Socialista que ara ja no els voten. Hi ha també un tercer factor: es demostra que la divisió de forces sobiranistes pot comportar que un tercer acabi al capdavant d'unes eleccions, cosa que és una gran paradoxa i una gran contradicció. Convergència i Unió baixa, Esquerra ­puja, conclusió: Ada Colau alcaldessa.

Colau ha acusat el seu partit de mafiós.

No només parla de la màfia, sinó que ens diu lladres. I jo em pregunto, quan a una persona li dius mafiós i lladre, deus haver de provar alguna cosa, perquè si no... és la santa Inquisició. Que era santa i inquisició. Funcionava així, deia: "Aquest no m'agrada, ara l'assenyalaré amb el dit i després a la pira funerària". Em recorda una mica aquells mètodes. Ara no hi ha pira funerària, però sóc jo que el jutjo amb aquesta superioritat moral que moltes vegades s'exhibeix i sovint té poc fonament.

S'ho pren com un atac per­sonal?


Com que ja porto molta mili amb això de la política, ja tinc la pell molt més dura. I per tant m'in­flueix relativament poc. Però no estic disposat a deixar que se'ns diguin segons quines coses d'a­questa manera, i menys que se'm difami a mi personalment. Aquest llenguatge condiciona la relació personal sempre. I la relació personal en política també té la seva importància.

Els ha fet mal el cas Pujol?

Ha fet mal, sí, sense embuts. És un dels factors que ens ha perjudicat, això és evident, no dic que sigui l'únic. També hem hagut de afrontar una crisi econòmica ­duríssima, sense precedents; un atur desbocat, sense precedents; l'empobriment de moltes persones i famílies, sense precedents els darrers trenta anys. Hem hagut de gestionar l'ofegament a què ens sotmet l'Estat espanyol des del punt de vista financer, les retallades... Tot això ho poses a la coctelera, ho remenes, i el còctel és explosiu. Precisament per això defenso que el nostre resultat, no a Barcelona, però sí a molts indrets de Catalunya, ha estat prou digne, perquè hem quedat per segona vegada consecutiva primera força política al país en nombre de vots en unes eleccions muni­cipals i hem ampliat la distància sobre el segon, que és el PSC.

A què respon la presència de noves forces polítiques, a la caducitat dels partits tradicionals o a l'aparició de populisme de nou format?

Som davant una fragmentació del mapa polític a tot l'Estat espanyol i en bona part d'Europa, sobretot al sud, però també al nord. Al Regne Unit no: allà, amb el 36% dels vots, David Cameron té majoria absoluta. I jo, l'any 2010, amb el 38% dels vots, pràcticament em vaig quedar a sis diputats de la majoria absoluta. Són sistemes electorals molt diferents. Ara imaginem que hi hagués hagut en el sistema electoral municipal espanyol segones voltes en les eleccions municipals. Probablement en Trias seria alcalde i no l'Ada Colau. Però tenim uns sistemes en què es pot ser ­alcalde o alcaldessa de Barcelona amb 11 regidors sobre 41, com és el cas. Aquesta fragmentació s'observa també en països com Finlàndia, Holanda, Dinamarca... però tenen una gran cultura de la coalició, de l'acord.

I aquí no.

Efectivament. Ara resulta que la gran aportació de Pablo Iglesias per pactar amb el PSOE és: 'jo faré acords, però no vull càrrecs'. Això és Pujol en estat pur. Jordi Pujol ho va fer durant vint anys. Es va fer un tip de fer pactes i no va tenir càrrecs a Madrid. És el mateix que proposa Pablo Iglesias i sembla que sigui nou.

Què en pensa, de Podem? Pot truncar el procés, pot fer-lo més difícil?

És un nou actor que, en la mesura en què sigui decisiu al Parlament de Catalunya, o canvia molt, o ­debilita el procés sobiranista català, clarament. És així, ens agradi o no. Des del punt de vista del gran qüestionament de l'statu quo que és el projecte sobiranista, en aquest sentit, Podem és més ­reaccionari que progressista. Dit d'una altra manera, és molt més trencador el 9-N que no pas determinats discursos inflamats que estem sentint.

Ha dit que la relació personal en política té la seva importància. Com va amb Oriol Junqueras?

Va. E la nave va. No hi ha hagut cap alteració del bon camí que estem seguint plegats. Ara veurem, d'aquí al setembre, com acaben realment les coses. Però en principi hi ha d'haver concòrdia.

Es podria entendre millor amb un govern de Pedro Sán­chez a Espanya?

No ho sé. Jo ja m'he entès amb el govern de Rodríguez Zapatero, i Jordi Pujol i Miquel Roca amb els de Felipe González. Però la veritat és que, encara que ens haguéssim entès, després les coses han anat com han anat. Vaig arribar a una conclusió, que el gran repte de Catalunya respecte a Espanya no es pot resoldre amb un govern espanyol, s'ha de resoldre amb l'Estat espanyol, que és diferent. L'Estat és el Govern, és el prin­cipal partit de l'oposició, és la composició que hi ha a les Corts, és el Tribunal Constitucional, és la monarquia, el cap de l'Estat... De què va servir l'entesa amb el govern Zapatero, que jo mateix vaig protagonitzar sota determinades crítiques en aquell moment, si després resulta que el PP d'una banda i el Defensor del ­Poble, socialista, d'una altra, recorren al Tribunal Constitucional, el qual, dividit, humilia el ­poble de Catalunya i es carrega parts substancials d'a­quell Estatut que havia estat votat? De què serveix aleshores tot això? No és només que nosaltres ens haguem d'entendre amb el Govern espanyol, és l'Estat que s'ha de posar d'acord amb les seves pròpies forces interiors per fer un plan­tejament respecte a Catalunya.

Hi posa alguna condició?

Ja he dit abans que jo sóc molt ­escèptic. Si això arriba, tindrem una actitud d'escoltar, sempre que s'entengui que si hi ha oferta de l'Estat espanyol només es pot acceptar, per part del poble català, directament a les urnes. A diferència de fa uns anys, els dirigents no podem assumir la responsabilitat de tancar un pacte sense que passi pel filtre de les urnes a Catalunya. La meva estratègia és no aturar el procés sobiranista català perquè crec que és l'únic que pot donar consistència a Catalunya les properes dècades i per a les properes generacions, vista l'actitud de l'Estat espanyol fins ara.

L'economia millora i les finances de la Generalitat con­tinuen sota mínims?

Millora l'economia, però no les finances de la Generalitat. L'autonomia financera de la Generalitat és gairebé igual a zero. Estem tutelats, controlats i ofegats. Volen convertir la Generalitat en una gran diputació prestadora de serveis, sense autonomia política i sense autonomia financera. ¿Millora una mica la recaptació de l'impost de transmissions patrimonials perquè es venen uns quants pisos més? Sí. En aquest cas el rendiment 100% nostre i el cobrem nosaltres, però estem parlant, en el cas de Catalunya, sobre un pressupost de 25.000 milions d'euros, només d'algunes desenes de milions d'euros. Tota la resta depèn de Madrid.

I la reforma del finançament?

L'any 2014 ja hauria d'haver entrat en vigor el nou model. Amb el que tenim, per molt que repunti l'economia, la Generalitat tampoc no tornarà a tenir ingressos substancials si no hi ha un repartiment diferent i sobretot si no acabem d'una vegada per sempre amb el dèficit fiscal. Només existeix una manera que Catalunya tingui molts més recursos públics per fer polítiques de tota mena, també socials, que és posar fi al dèficit fiscal.

Per on es comença?

Només hi ha una manera de posar-hi fi, que és fer pinya a Catalunya i no discutir-nos ni barallar-nos per administrar les penúries, les misèries i les engrunes que tenim al país. Volen que treballem, que paguem i que callem. Ens volen així. I mentre fem això, no ens empiparan gaire. Però em nego que continuem amb aquesta dinàmica.

De què se sent més orgullós de la feina feta pel seu Govern?

De tres coses. La primera, haver ajudat d'una manera molt posi­tiva en la recuperació econòmica del país, a la creació de feina. Catalunya està creant ocupació clarament en aquest moment. I connectat amb això, d'haver encarat temes bàsics per al futur. Per exemple, tot el tema de la formació professional, el lideratge en matèria de recerca i universitats, la internacionalització de l'economia catalana, que va com un coet... L'altre motiu d'orgull és haver mantingut la cohesió social a Catalunya i els serveis públics fonamentals (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.) amb 5.000 milions d'euros menys. El mèrit d'aquests darrers quatre anys és haver mantingut l'estàndard de qualitat de tots aquests serveis i, per tant, totes les prestacions de cara a la gent, amb un 20% menys de pressupost.

El 27-S podria haver-hi una llista del president, malgrat que no s'hi sumés ERC, amb professionals, sindicalistes i empresaris que s'incorporessin a la llista com a independents?

Jo no he començat a parlar amb ningú. No he fet cap oferiment a ningú per entrar en aquesta llista a hores d'ara. Ni dels de dintre ni dels de fora. Convergència s'està comportant en això d'una ma­nera exquisida i amb molt sentit de país. CDC podria fer com altres i dir que si cadascú vol anar pel seu compte nosaltres també tenim tot el dret del món a fer-ho. Però l'actitud de Convergència no és aquesta. El partit sap que estem en un moment crucial per al país i, al mateix temps, molt apassionant. Ens ho juguem gairebé tot com a nació. Això re­quereix actituds diferents. Davant de moments excepcionals, actituds excepcionals. Això Convergència ho ha entès des de fa temps. No crec que en l'àmbit intern tingui gaires dificultats per fer el que calgui. Tenint en compte que Convergència ha tornat a de­mostrar que és el primer partit de Catalunya en unes eleccions municipals tampoc no pot ser ban­dejada.

Quin tipus de candidatura té al cap?

La meva intenció és eixamplar l'espai amb aquell concepte que vaig desenvolupar de la Casa Gran del catalanisme. Ara convé d'una manera especial. Casa Gran vol dir sumar, multiplicar, convergir, aplegar sensibilitats diferents. Evidentment s'ha de fer des d'una òptica d'aquella gent que com a mínim defensi el dret a decidir, no dic ja la sobirania plena. Hem de sumar el màxim de gent possible perquè el projecte de l'emancipació de Catalunya, de la sobirania catalana, agafi tot el cos possible. Perquè si això no agafa cos del tot, agafaran cos altres coses.

Quines altres coses?

Per exemple, hi ha dues maneres de resoldre les desigualtats. La primera, creant riquesa, activitat i feina. La segona, repartint misèria i escassetat. És a dir, Dinamarca o Cuba. I s'ha de triar. I nosaltres estem preparats per fer Dinamarca. I altres estan preparats per fer Cuba. Cadascú ha de defensar el seu model. El nostre és Dinamarca.

M'està dient amb això que aquest 27-S no es tracta tant de guanyar com de fer-ho folga­dament?

Tal com està el panorama, ha de guanyar folgadament el sobiranisme, i si anem per separat tal com es va acordar finalment, les forces sobiranistes les ha de liderar el que quedi primer. Per tant, les dues coses estaran en joc en aquestes eleccions: qui lidera i quant sumem entre tots.

Quin seria el resultat mínim per continuar al capdavant, en el seu cas concret?

El concepte és guanyar.

I si guanya vostè, continua?

Si guanyo haig de continuar. Si em presento per liderar un país i un procés i ens en sortim en les condicions actuals, malgrat el còctel explosiu que li he dit abans, evidentment el que no puc fer aleshores és dir que me'n vaig. No té cap sentit. Si la gent de Catalunya decideix que això ha de canviar de mans, jo no seré cap obstacle. Sempre ho he dit i ho ­repeteixo. Per mi serà un nord d'actuació permanent. Jo hi sóc mentre formi part de la solució. I me n'aniré quan formi part del problema. A criteri d'alguns, ja formo part del problema, però encara no sé si són majoria o no els que pensen així. Però això ho ha de referendar la gent a les ­urnes.