La lliçó de Barcelona

La Vanguardia en català | 31/05/2015 - 00:00h


Julià de Jòdar


Fa dues setmanes escrivia que l'alternativa d'esquerres hi era per quedar-se; ara arriba amb voluntat de manar. N'hi ha que encara pregunten: "¿És una revolta?". No, sire: és una ruptura controlada. La democràcia es farà més radical, eixamplarà la seva capacitat integradora, soldarà la participació popular al govern de la ciutat. Caldrà substituir la rutina de l'eficiència tecnocràtica per l'eficàcia de les dinàmiques socials. S'haurà de guardar la vinya per repartir el raïm amb justícia. La imbricació dels eixos social i nacional, en la capital de Catalunya -part de l'empori mundial-, pot esdevenir un fet material als ulls de tothom. Seria, doncs, un error polític barrar-li el pas per por, prejudici o càlcul partidista, perquè l'aire de la ciutat bufa a favor del canvi. Inversament, si no s'entén que la força d'aquest canvi ha de persuadir una basta majoria, encara no assolida a les urnes, i que dur-ho a terme implica crear les condicions per a una hegemonia ben pastada, haurem confós la part amb el tot, el barri amb la ciutat, el moment de l'activisme amb el de la governança. David Fernàndez i companyes han deixat el llistó molt alt.

Un paisà meu diu que si Trias hagués activat el 2011 un Fons Municipal de Solidaritat, no hauria perdut l'alcaldia de Barcelona. És possible, però no oblidem que el 2011 va succeir el 15-M, els polítics en van ser l'objectiu ("No ens representen!"), els Mossos van estomacar els aplegats a la plaça Catalunya, i quatre anys després, vuit detinguts són condemnats a tres anys de presó. Tot lliga: pobresa, marginació i precarietat de treba­lladores, joves i vulnerables; corrupció, aïllament i corporativisme de partits polítics i institucions; parcialitat econòmica, indiferència social i avidesa repressora de l'Estat. La lectura sobiranista en clau municipal adverteix que la pujada d'ERC i CUP deriva de l'augment de la participació, però que no pesca en els caladors de difícil accés. CiU, la federació de les retallades, de la vacil·lant Unió, i dels casos de corrupció més sagnants, ha fet de rèmora i ha perdut Barcelona. A la complexa Catalunya, l'articulació social i nacional és difícil, però s'hi està treballant -l'èxit de la CUP en seria la primera mostra; BComú tindrà regidors independentistes-. Les anàlisis més consciencioses separen ingènuament la nova relació entre economia, política i territori, ignorant el fet que les institu­cions internacionals i estatals s'han decantat contra la vida de milions de persones en temps de triple crisi -econòmica, política, estatal-. Prenem Barcelona com a exemple.

El model maragallià partia de les premisses d'un creixement ordenat sota planificació tecnocràtica il·lustrada i un poder per damunt de les classes i del país. Maragall era el príncep que reunia la rauxa calculada i el seny civilitzador d'una classe dirigent renovada, lligada a les dinàmiques globals, despòticament autosuficient. Com a ciment doctrinal, el maragallisme va durar el breu estiu que la burgesia barcelonina tolera els arravataments: en el cas que ens ocupa -finals del segle XX-, la foguerada olímpica postmoderna. L'esmalt culturalista i la ben greixada propaganda dels agents maragallians, procedents de les capes mitjanes, amagaven conflictes urbans i socials que van saltar pels aires, valgui la paradoxa, amb l'esfondrament del Carmel. Barcelona va entrar en el contenidor mundial abandonant-se tovament a la gestió burocràtica del model, que, sota l'èxit aparent, ocultava desigualtats i injustícies -el llindar de la pobresa entorn del 20%- rere la màscara comercial.

A falta d'una visió social des de l'Ajuntament, les classes populars i els seus barris han pagat la despesa de la crisi, mentre Barcelona perdia pel camí la classe dirigent instal·lada al poder des del 1979. El nou Consistori toparà amb una troca d'interessos privats enfront de l'interès públic, un repartiment econòmic desigual, un teixit social a recosir, una planificació urbana invasiva, una moral pública ­autocomplaent, i una manera obsoleta d'exercir el ­poder.

D'altra banda, la possibilitat de ressuscitar l'an­tagonisme entre els dos edificis de la plaça Sant Jaume pot ser lla­minera, però no som en temps de Maragall; si Colau caigués en el parany de fer un torcebraç a la Gene­ralitat, in­duïda per la ventada madrilenya, ­perdria el suport del gruix de les classes ­populars barcelonines que han votat ERC i CUP i desnaturalitzaria la di­­ver­sitat present a BComú. D'altra banda, les dinà­miques de l'economia mun­dial, la deriva de la Unió Europea i la resolució del conflicte amb Espanya determinaran les possibilitats de l'experiència Colau, que podria limitar-se a reformes de caire redistributiu sense poder modificar les inèrcies de gran envergadura del model ­eco­nòmic.

La variable capaç de canviar aquest model és coneguda, i se'n diu plebiscitàries -un fet material, no pas una volada de coloms: la CUP no hi és pas per casualitat-. Però si per aconseguir l'alcaldia de Barcelona, CiU covés la fantasia de pactar amb el PP, arruïnaria el sobiranisme de cara al 27-S. La tasca de Trias i de CiU és fer que les classes mitjanes mentalment instal·lades en la precrisi surtin de l'estupor davant els representants de les classes populars. Potser no som en una guerra de classe contra classe, però els primers destacaments plebeus s'han presentat a substituir un estat major patrici còmodament instal·lat -no diré empolsegat- a l'aparador mundial.