Sobre el 27-S

La Vanguardia en català | 31/05/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


La clàusula rebus sic stantibus -en llatí- permet alterar el compliment dels contractes i acords. Una obligació assumida en unes determinades condicions i circumstàncies pot esdevenir inexecutable o perjudicial si aquestes o aquelles canvien de manera important o substancial. Aplicada aquesta clàusula a la política -la qual cosa seria perfectament lògica-, el president de la Generalitat podria replantejar la seva inicial decisió de convocar eleccions catalanes el proper 27 de setembre en consideració a fets sobrevinguts que no es van poder tenir en compte amb exactitud quan el gener passat va assumir el propòsit de convocar els comicis.

El 24-M ha alterat molt profundament no només l'escenari català sinó també l'espanyol, fins a tal punt que celebrar aquestes eleccions el 27-S resultaria contraproduent no només per als propòsits independentistes -com que discrepo d'ells, no m'hauria de preocupar gens que així passés-, sinó també per als d'iniciar un nou procés de negociació que permeti arribar a acords satisfactoris per evitar una crisi constitucional i atendre tots els interessos en presència. I així s'esquivaria la frustració -això sí que a molts espanyols els interessa- que comportaria un fracàs del procés sobiranista que amb els resultats de les municipals a Catalunya sembla més versemblant ara que abans del 24-M.

CiU, que és la força vertebral del sobiranisme, es va deixant a poc a poc esquinçalls de força electoral. La pèrdua de l'Ajuntament de Barcelona en mans de Bcomú -una plataforma d'esquerra social heterogènia sense una definició programàtica clara ni per als uns ni per als altres-, en combinació amb el descens de la federació nacionalista en 100.000 vots respecte de les municipals del 2011, assaonades aquestes dades amb les de les enquestes que entreveuen un mal resultat per a convergents i democristians el 27-S -si van junts als comicis-, són circumstàncies que estableixen un marc general en què unes eleccions contradictòriament qualificades de plebiscitàries provocarien una tensió extraordinària a Catalunya i al conjunt d'Espanya.

Hi ha una oportunitat d'or per atalaiar la qüestió catalana des del punt de vista de l'acord i la transacció. I aquesta oportunitat consisteix en la formació al novembre vinent d'un Congrés i d'un Senat més fragmentats i, per això, mandatats per a la negociació i el pacte, no només de determinades reivindicacions catalanes, sinó de molts altres de pendents, també de profund abast. Segons les dades del 24-M, els partits sobiranistes (CiU, ERC i CUP) van aconseguir 1.400.000 sufragis i totes les altres formacions més de 1.560.000. La partida mal anomenada plebiscitària no la guanyarà l'independentisme, però, si introduïm un angular estadista en aquest difícil afer, ¿a qui interessa que hi hagi vencedors i vençuts? Ni a la majoria dels catalans ni a la majoria dels altres espanyols.

Una extrapolació dels resultats del 24-M sobre les eleccions generals -depèn que es projectin les autonòmiques o les municipals- llançaria un Congrés dels Diputats en què el PP tindria, en el pitjor dels casos, 120 escons, i en el millor, 132, i el PSOE, 108 i 119. I hi hauria representats Podem, Ciutadans, CiU, IU i ERC. Un mosaic en el qual s'obriria pas, segurament, un nou temps si Artur Mas no confon els ritmes polítics. El president pot esgotar la legislatura el novembre del 2016 amb CDC refundada i una acció de govern més dilatada, coneixent, a més, la nova correlació de forces a les cambres legislatives de l'Estat i, per tant, el nou executiu.

Espanya en el seu conjunt ha entrat en una nova era política en què es replantejaran a fons assumptes i qüestions que per raons generacionals i d'identitat ideològica dels dirigents de la transició ara no estan en l'ordre del dia. La qüestió territorial que planteja Catalunya és -amb els temes d'ordre econòmic i social- la més important i prioritària del nou temps polític espanyol. No seria raonable que una convocatòria innecessàriament precipitada restringís el marge possible per a un acord que evitaria, especialment, una greu dissensió a Catalunya i un renovat enquistament de posicions en la resta d'Espanya.

La teràpia consistent en els efectes curatius del temps -que és la que aplica Rajoy- podria prolongar-se en la pròxima legislatura si el president Mas, en vista de les circumstàncies, mou fitxa abans d'hora, perdent, encara més, el control de la situació política a Catalunya i distanciant-se així de les possibilitats que ofereix l'obertura d'una nova etapa política a Espanya que el 24-M ha preanunciat amb una claredat meridiana. La decisió és a les seves mans.