Resiliència?

31/05/2017 00:15

Resistir es vèncer”. Sobre aquest axioma, sovint tràgic, s’ha construït la història d’Espanya. Juan Negrín va mantenir la II República en armes amb l’esperança que la Segona Guerra Mundial internacionalitzés el nostre fratricidi. Milers de nois van ser sacrificats al front per un pur càlcul estratègic. S’ha dit que Negrín era metge i, per tant, poc sensible a la mort. És clar que, al front contrari, hi manava un resistent glacial. Franco, educat en la barbàrie del Rif, va allargar la guerra per fer més coent i dolorosa la derrota dels republicans. Per Franco resistir es vèncer l’enemic amb suplement d’humiliació.

El resistencialisme té una aura romàntica. La història d’Espanya en va plena. Començant pels mites de Sagunt i ­Numància, que Joan Maragall va criticar: “Heu parlat massa dels saguntins / i dels que per la pàtria moren!”. I continuant amb les idealitzacions medievals. La ­truculenta història de Guzmán El bueno, per exemple: l’enemic musulmà assetja la ciutat mostrant el seu fill segrestat, però Guzmán respon enviant-los un punyal perquè compleixin l’amenaça de ma­tar-lo.

És inevitable trobar ecos d’aquesta èpica resistencial en la batalla entre l’Espanya de Rajoy i la Catalunya de Junts pel Sí. Rajoy no s’ha mogut ni un pèl en tots aquests anys. El màxim que ha suggerit és una “millora de les infrastructures”. La sorpresa és que la part catalana, tradicionalment mercantil, prudent i temorenca, aquesta vegada juga el joc espanyolíssim del “resistir és vèncer”. No hi ha dubtes sobre quin dels dos contendents té més força i poder. Andrea Levy ho proclama amb alegria: “Puigdemont té els dies comptats”. El resistencialisme de primo de Zumosol del Govern espanyol i seu amplíssim entorn mediàtic porta alguns periodistes de Madrid a exigir que el Govern català sigui reduït mitjançant un estat d’excepció i penat amb 15 anys de presó d’acord amb els articles 544 i següents del Codi Penal per “delicte de sedició”.

Però aquesta exhibició de força planteja un interrogant. I si la resistència catalana anés de veres? Vull dir: i si la resistència catalana fos en realitat resiliència? Hi ha tendència a usar aquests dos mots com a sinònims. No ho són: resiliència és la capacitat d’uns materials de tornar al seu estat inicial malgrat que hagin estat sotmesos a una gran pressió. Rajoy ni tan sols problema hi veu, a Catalunya: per això Soraya Sáenz de Santamaría alça les taules de la llei com Moisès. Donen per fet que, aplicada l’amenaça, desapareixerà el problema. Però, i si el problema reaparegués altra vegada com si la força no s’hagués aplicat? Aparentment el resistencialisme català sembla suïcida, però la percepció canviaria si resultés que l’actitud catalana és resilient i que afronta la pressió per tal de tornar a renéixer. Per una vegada, el que sempre s’arronsava tornaria al camp de joc havent estat expulsat, sí, però amb moral la reforçada. No s’hauria rendit. Tot i les baixes previsibles, no hauria estat eliminat. I tornaríem a la casella de sor­tida. Cercle viciós? Fins que l’Estat as­sumeixi que ell també forma part del ­problema.