POLÍTICA
MADRID - 31 juliol 2018 2.00 h

Tornen a pintar a Madrid

 El PDeCAT i ERC han forjat la primera moció de censura triomfant i tenen a la mà el futur de Sánchez

 Posen fi als complexos davant la generació de Roca, López de Lerma i Duran

 Rajoy és un registrador perquè postconvergents i republicans han expulsat l’últim supervivent del Majestic

DAVID PORTABELLA - MADRID
Expulsar Rajoy era especial per al grup que va veure Homs inhabilitat

Quan l’exdiputat de CiU al Congrés Josep López de Lerma va publicar el seu diari com a diputat a la carrera de San Jerónimo durant vint-i-quatre anys (1980-2004), el títol era una reivindicació pròpia i un dard als polítics catalans del present: Cuando pintábamos algo en Madrid. El dietari del diputat convergent sobre un quart de segle de peix al cove i d’ofertes per tenir ministeris va aparèixer el setembre del 2016, quan el protagonisme del pare constitucional Miquel Roca o del democratacristià Josep Antoni Duran en èpoques de majories simples al Congrés contrastava amb la majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy (186 diputats), que no oferia cap marge de diàleg per a res. Dos anys després, el PDeCAT i ERC tornen a pintar a Madrid fins al punt d’haver propiciat la primera moció de censura triomfant en quaranta anys de democràcia que ha fet fora Rajoy de la vida política i tenen a la mà el futur de Pedro Sánchez, que aspira a arribar com a president al 2020.

El revés que el PDeCAT i ERC –junt amb Podem– van propinar divendres a Sánchez amb l’abstenció que tombava l’itinerari del dèficit i el sostre de despesa del 2019 –la base del pressupost– és la prova de la cotització a l’alça dels 8 escons postconvergents i dels 9 republicans respecte al seu valor ara fa dos mesos, quan Rajoy ni sospitava que l’1 de juny passaria a la història com el primer mandatari expulsat de La Moncloa.

Abans com a diputat de CiU des del 1996 i ara com a portaveu del PDeCAT, Carles Campuzano suma 22 anys al Congrés en què ha estat un actor tant dels rèdits del pacte del Majestic del 1996 amb el PP de José María Aznar com de la moció de censura que ha fet fora el successor, Rajoy, que ha retornat a Santa Pola –i ara ja a Madrid– a fer de registrador de la propietat. “Els vots del PDeCAT no s’havien exercit mai amb tanta contundència com en aquesta ocasió: la primera vegada en quaranta anys que surt una moció de censura i que són els vots catalans els que fan caure el govern espanyol”, constata Campuzano. I ho fa amb el llegat d’haver compartit grup parlamentari amb López de Lerma i d’haver viscut amb portaveus a Madrid com ara Joaquim Molins (1995-1999), Xavier Trias (2000-2004) i Duran i Lleida (2004-2016).

La fi de Rajoy és una obra que va més enllà de l’independentisme: dels 47 escons catalans al Congrés, 36 van votar la moció de censura –i van arrossegar el PNB– i només 11 (els 6 de Cs i els 5 del PP) no la van secundar. “La lliçó és: qui governa contra Catalunya, perd”, conclou Campuzano.

Tornant la vista enrere, però, Campuzano no oblida els rèdits sobre l’autogovern de l’Aznar de la primera legislatura. “El PP del 1996-2000 és un partit que, segur que no per convicció però sí per necessitat, va protagonitzar algunes de les decisions més importants per enfortir el poder de Catalunya: els Mossos, la desaparició dels governadors civils, que les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona fossin nomenades per la Generalitat”, recita l’actual portaveu del PDeCAT. “Probablement des del 1996-2000 no hem tingut cap altre increment de l’autogovern substancial, però és aquest mateix PP el que el 2000 té la deriva autoritària i recentralitzadora de la qual Rajoy és un ortodox continuador”, argumenta Campuzano.

La paradoxa dels últims vint anys és que aquell PP catapultat al poder per la vella CiU ha estat enviat a l’oposició de la manera més cruel pel PDeCAT. Quan se li pregunta per la ironia de la història de foragitar l’últim supervivent de la foto del Majestic, Campuzano somriu. “Donem per liquidada l’etapa de l’aznarisme, que té en Rajoy la seva extensió”, es vanta. L’expulsió de Rajoy era especial per a un PDeCAT que el 2017 va viure la inhabilitació de Francesc Homs.

Tardà retorna al 2004

Al grup d’ERC, Joan Tardà retorna a la situació del 2004, any en què arribava al Congrés i en què José Luis Rodríguez Zapatero governava sense majoria absoluta. Si bé amb Zapatero mantenia i manté una relació cordial tot i concloure que “va ser una oportunitat perduda”, amb Sánchez és d’una tibantor que s’ha reconduït cap a un diàleg no exempt de cruesa. “No és un sí a Sánchez, és un no a Rajoy”, avisava Tardà el dia que votava la moció de censura.

Després de set anys de no rebre trucades de La Moncloa amb Rajoy com a inquilí, Tardà fa valer el nou paper d’ERC. “Val el que sempre hem dit: és molt més fàcil entendre’s amb un govern progressista que amb un govern del PP, això és una veritat com un temple. Però no val a badar pel fet de ser progressista”, etziba Tardà. El portaveu republicà no creu que Sánchez opti per no arribar al 2020 tot i l’encariment dels suports catalans. “Crec que el govern de Sánchez no té cap interès a convocar eleccions perquè significaria que renuncien a fer possible el seu projecte. I sap que ERC juga amb total lleialtat. Quina és la lleialtat d’ERC? Que vam dir que votar la moció de censura no significava donar suport al govern. Però això no treu que ens puguem entendre, ara ha de fer els deures”, diu Tardà.

Cuando pintábamos algo en Madrid, López de Lerma s’acomiadava de l’època d’influència en la política estatal sentint-se l’últim “vigia” i lamentant que Jordi Pujol no acceptés tenir ministeris per ser “a la cuina i no al menjador adjunt”. “El vigilant se’n va afartar i, simplement, va marxar, Avui ja no queden vigilants”, deia López de Lerma de si mateix. La política espanyola, però, encara regala girs de guió inesperats fins i tot per a qui va abandonar Madrid creient que ja ho havia vist tot, i ara uns nous vigies han forçat Rajoy, als 63 anys, a abraçar la vocació oblidada de ser registrador de la propietat després de quaranta anys al PP.

Després d’elevar l’autogovern amb el PP del 1996, hem liquidat l’aznarisme, que tenia en Rajoy la seva extensió
Els vots del PDeCAT mai s’havien exercit amb la contundència d’ara: han fet caure el govern espanyol
Carles Campuzano
PORTAVEU DEL PDECAT AL CONGRÉS
Val el que sempre hem dit: és més fàcil entendre’s amb un govern progressista que amb un del PP. Però no val a badar
ERC és lleial i va dir que la censura no era un suport al govern. Ens podem entendre si fa els deures
Joan Tardà
PORTAVEU D’ERC AL CONGRÉS

Bonvehí vol potenciar Míriam Nogueras al Congrés

El nou president del PDeCAT, David Bonvehí, va anunciar ahir la disposició del partit a potenciar Míriam Nogueras al Congrés, on és diputada des del 2015. L’elecció de Nogueras com a vicepresidenta del PDeCAT en l’assemblea del 21 i el 22 de juliol no s’ha traduït per ara en cap canvi al grup parlamentari a Madrid, on Carles Campuzano continua com a portaveu al Congrés i Jordi Xuclà coordina els electes al Congrés i al Senat.

Bonvehí no va concretar quin serà el paper de Nogueras, però sí que va deixar clar que serà un “rol important i diferent”. Segons ell, no està decidit si el protagonisme de Nogueras implicarà que ella sigui la nova portaveu al Congrés. “És lògic que abans en parlem nosaltres, i redefinim millor les tasques”, va indicar Bonvehí, que preveu reunir-se abans amb diputats i senadors per “trobar l’encaix a la nova organització”.

En la primera votació on es posaven en joc al Congrés els vots decisius del PDeCAT per a l’estabilitat del govern de Sánchez –l’elecció de Rosa María Mateo a RTVE–, Nogueras ja va exhibir els seus galons dimecres: ella i tres diputats més fidels a Carles Puigdemont –Lourdes Ciuró, Sergi Miquel i Toni Postius– van escenificar l’encariment dels suports absentant-se del ple i no votant quan els altres quatre –Campuzano, Xuclà, Ferran Bel i Feliu Guillaumes– sí que votaven el nom de Mateo. La divisió en dos del grup del PDeCAT ja no es va repetir en la votació de divendres, on tots vuit van votar Mateo i van tombar l’itinerari del dèficit i el sostre de despesa del 2019 amb una abstenció.