Reforma, ruptura, canvi


 MARÇAL SINTES

@sintesolivella

DILLUNS, 31 D'AGOST DEL 2015

Les eleccions del dia 27 tindran, tant per a partidaris com per a detractors, un clar significat plebiscitari al voltant de la independència. De fet, a través de les seves declaracions aquesta circumstància ja ha sigut admesa més explícitament o més implícitament pel PP i Ciutadans. Però poden tenir una altra lectura així mateix rellevant.

L'encarna un dels arguments centrals de Podem, és a dir, la impugnació del sistema polític tal com el coneixem des de la transició fins aquí, és a dir, el que Pablo Iglesias va batejar feliçment com «el règim del 78». D'alguna manera també constitueix un enfocament plebiscitari. En aquest cas, no es tractaria tant de construir una cosa nova, sinó de lluitar contra el que és vell, que és percebut per Podem i per gran part de la ciutadania com a ineficaç, injust i corrupte. Tant el projecte independentista com el de Podem es pretenen rupturistes: rebutgen l'statu quo actual.

Les dues propostes de canvi no són, almenys filosòficament, enemigues. Ho mostra l'independentisme quan situa la millora del benestar general com a raó per a la independència. Ho corrobora la candidatura de Catalunya Sí que es Pot a l'admetre, encara que sigui ambiguament, un referèndum legal sobre el futur de Catalunya. Les altres ofertes que es presenten el 27-S van del reformisme retòric -PSC, Unió- fins a l'immobilisme (de caire retrògrad) del PP.

La diferencia entre Podem i Junts pel Sí, però, és gran. Els primers aspiren al poder, a manar a Espanya i no qüestionen les regles de joc mitjançant les quals aquesta meta es pot, o no, aconseguir. Podem no topa amb el sistema, sinó que vol enfilar-s'hi. Una vegada en el poder, intentaran modular els aspectes que puguin, que seran bastants menys del que avui prometen, com ha començat a demostrar Ada Colau a Barcelona.

RUPTURISME SECESSIONISTA / L'independentisme és rupturista en el seu programa, molt més que Podem, ja que del que es tracta és de construir una Catalunya diferent i millor. Però també en la forma. Com que se li nega qualsevol alternativa, el sobiranisme es veu abocat a saltar-se unes normes que l'Estat interpreta a favor seu i instrumentalitza sense cap mena de rubor.

L'independentisme qüestiona molt més el sistema que no pas Pablo Iglesias. L'independentisme -aconsegueixi totalment o en part el seu objectiu- persegueix un canvi profund. Però és que a més no està guiat per l'afany, legítim per descomptat, de conquista del poder. L'independentisme polític central, és a dir, CiU, ve del poder, perquè ha sacrificat la seva posició hegemònica per aconseguir els seus objectius polítics. Amb Artur Mas com a líder més destacat, s'enfronta -no retòricament, sinó de debò- als poderosos espanyols i als personatges més poderosos de Catalunya, que el combaten ferotgement i a l'uníson
.