CATALUNYA I ESPANYA

Joaquim Coll

JOAQUIM COLL

Historiador

Una història compartida

@joaquimcoll

Tot i ser blasmat per la historiografia nacionalista, Ferran el Catòlic és una figura d'enorme interès


DIMECRES, 31 D'AGOST DEL 2016

Una història compartida

En la política catalana sembla que no hi ha lloc per a altres debats històrics que no passin per dues dates totèmiques: el 1714 i el període 1936-1939. De la primera el separatisme n'ha abusat per intentar legitimar una ruptura que tingués com a mínim 300 anys d'història. Amb aquesta finalitat ha buscat convertir una guerra d'origen internacional sobre la successió a la corona espanyola en una insofrible ofensa a Catalunya. Mentre que a la segona hi recorre de forma insistent el conglomerat de Podem i els comuns, sobretot a l'Ajuntament de Barcelona amb la seva política de memòria històrica, com si l'ominosa dictadura que es va implantar després de la derrota republicana seguís exercint avui algun pes o com si no s'hagués fet res després del 1978 per reparar les seves injustícies. Escoltant segons quins discursos, a vegades sembla que Franco va morir abans-d'ahir, quan resulta que la immensa majoria dels espanyols ja no ha viscut ni un sol dia sota aquell règim. Ja han transcorregut més anys de democràcia que de dictadura, de manera que seguir afirmant l'existència d'un franquisme que no acaba de passar no té cap sentit.

Aquest monocultiu històric amb finalitats polítiques en el qual es refugien per separat independentistes i comuns està condemnant a l'ostracisme altres efemèrides que mereixerien algun tipus de celebració pública per estimular el debat. Aquest 2016 és el cinquè centenari de la mort de Ferran el Catòlic, rei de la Corona d'Aragó, sense que a Catalunya s'hagi fet res sobre la qüestió. No obstant, és una figura de gran interès que permet una aproximació, plena de matisos, a la nostra història compartida. El seu principal èxit va ser el matrimoni amb Isabel de Castella el 1469, fet que va permetre la construcció d'un Estat modern que va saber teixir una política d'aliances que va ser alabada per Nicolau Maquiavel El Príncep (1532). La presa de Granada, el descobriment del Nou Món, la incorporació d'altres regnes com Nàpols i Navarra o la recuperació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, ocupats per França durant la guerra civil catalana, el van convertir en un estadista l'exemple del qual es va ensenyar durant segles als prínceps europeus. Amb els Reis Catòlics, gràcies particularment a Ferran, Espanya es va convertir en una potència global que va arrabassar l'hegemonia europea al papat i al Sacre Imperi, i que va aconseguir aïllar el seu rival més immediat: la monarquia francesa.

A nivell estrictament català, la figura del monarca aragonès obre molts elements per al debat. Va aconseguir la pacificació completa del Principat, per un costat arribant a un acord implícit amb l'oligarquia aristocràtica barcelonina contra la qual havia lluitat el seu pare, Joan II; i per un altre, posant fi al conflicte que enfrontava els pagesos de remença amb la noblesa mitjançant la Sentència Arbitral de Guadalupe (1484). No va liquidar el feudalisme, però sí els seus abusos. Va aconseguir refermar el control del poder reial davant les institucions catalanes, cosa que li va merèixer l'etiqueta d'absolutista, encara que també se'l va rescatar com a exemple de pactisme i moderació quan, un segle més tard, va esclatar el conflicte amb la política de Felip IV i el seu favorit, el comte-duc d'Olivares. També va prendre mesures econòmiques per arreglar el desordre dels comptes públics, sobretot del gran deute a Barcelona, actuació que va ajudar a superar la crisi i l'estancament anterior.

No obstant, Ferran el Catòlic ha sigut una figura blasmada per la historiografia nacionalista pel seu origen Trastàmara, dinastia castellana que va ser elegida al Compromís de Casp (1412) després de la mort de Martí l'Humà. Per això, de moltes d'aquestes qüestions només se n'ha volgut veure el costat més negatiu, acusant-lo d'haver traït els pagesos i la burgesia en favor de la noblesa o d'haver-se recolzat en un sistema clientelar per controlar les institucions. També se li retreu l'expulsió dels jueus, un fet que, com explica Ricardo García Cárcel, va ser numèricament irrellevant en una Catalunya, en canvi, molt castigada anteriorment per la persecució inquisitorial sobre els judeoconversos. S'associa els Reis Catòlics amb la nefasta Inquisició (1478), però sovint s'oblida assenyalar que ja estava present a Catalunya des del segle XIII amb la croada pontifícia contra l'heretgia càtara. Encara que el gran historiador Jaume Vicens Vives va fer molt per reparar el maltractament del Catòlic, avui encara pesa un cert estigma el reflex del qual és l'actual silenci.

La unió de Castella i Aragó va ser sobretot personal i va néixer amb una clara asimetria política entre els dos regnes perquè el primer tenia més empenta econòmica i demogràfica. S'hauria pogut trencar arran de la mort d'Isabel (1504) en una història on l'atzar va jugar un paper important, però responia a una poderosa força centrípeta cap a la unitat de les Espanyes que Ferran va aconseguir finalment preservar.

Historiador
.