OPINIÓ
ESCRIPTOR - 31 agost 2016 2.00 h

TRIBUNA

Sabata i espardenya

JOSEP VALLVERDÚ - ESCRIPTOR
“El que és pitjor és que ens envaeixi el desànim i ens adherim als que diuen que no hi ha res a fer, que tot va amb una sabata i una espardenya, i que aquest és un mal sense remei

Amb una sabata i una espardenya” és una locució molt expressiva, que tothom entén. La llengua parlada se'n serveix força sovint. La considerem aplicable a una persona desmanegada, que fa les coses malament, o també a quelcom deixat a mig fer o mal fabricat, al rellotge que s'espatlla sovint, a la promesa feta i no complerta, a la factura falsa, al suborn institucionalitzat... i a tantes altres coses, persones i situacions nocives a la normalitat desitjable. Oi que diem amb una sabata i una espardenya quan volem descriure amb una sola frase quelcom incorrecte, inconvenient, grotescament mal fargat? “Aquell va amb una sabata i una espardenya.” “El programa? Una sabata i una espardenya.”

Vivim en un país que no controlem més que en part, que està envaït i sotmès a cotilles diverses i que, de segur, si ens ho proposem, tornarem a l'ordre. Aleshores s'haurà acabat l'imperi de la sabata i l'espardenya: ara com ara, la pretensió uniformadora de tots els governs de l'Estat des del primer Borbó ha donat un resultat desastrós, escandalosament fallit. Tantes coses que no rutllen, tants de desgavells econòmics, tantes conxorxes i entortolligaments del teixit polític, tenen el seu origen en el melic de l'“univers sabata i espardenya”, que no és altre que la Puerta del Sol. Qualsevol observador neutral que veiés de prop el que ens està passant als catalans, a tots, com ens empobrim sense culpa, com perdem palanques, com hem de suportar imperfeccions que en mans nostres no ho serien, comprendria que entre la nostra gent creixi el moviment independentista, separatista, trencador. Cada dia llegim que s'ha perpetrat algun desgavell que anirà en perjudici del benestar, de la tranquil·litat, del progrés, de la simple i desitjable comoditat. Prenguin l'exemple de Rodalies, que són un escàndol majúscul; o les lleis i més lleis centralitzadores, que pretenen ofegar-nos; o els projectes petrificats als llimbs de les dilacions, com el corredor mediterrani, o les regulacions de comerç, que cada dia que passa són més complicades i incomprensibles.

Les persones, quan se les sotmet a una determinada atmosfera nociva, si no hi perden aviat la vida es van acostumant als miasmes, i pot succeir que al capdavall trobin, si no natural, sí quotidià allò que continua essent tan verinós com al començament. I així desenvolupin, des de la pròpia plataforma, usos i costums calcats dels que un dia es van introduir, i que ja no troben tan desaconsellables ni condemnables com els consideraven a l'inici de la infecció. Ens estem acostumant a contemplar, talment un espectacle, exemples de mala convivència, a suportar sorolls excessius, conductes públiques grolleres, a assabentar-nos de violències i més violències sense aixecar la plausible revolta, a queixar-nos de brutícia i exigir més neteja municipal sense posar esment que som nosaltres que embrutem en excés. Hi ha professors que eduquen, però no n'hi ha prou quantitat, perquè educar és sobretot ensenyar a respectar l'altre, inculcar el descobriment de l'univers de la sensibilitat, perquè sense això el cervell jove pot caure en la temptació de considerar que el món és seu i pot fer-hi allò que li vingui d'antull o que l'instint li dicti. O, pitjor, que ens envaeixi el desànim, la desesma, la indiferència, i ens adherim als que diuen que no hi ha res a fer, que tot va amb una sabata i una espardenya, i que aquest és un mal sense remei.

Sobre el mal escrivia el juliol passat Francesc Torralba en aquesta secció del diari. El mal pren moltes formes, és proteic i no cal pas que es vesteixi d'apocalipsi; la corrupció en les seves variables formes n'és una mostra. Hom pot corrompre, induint directament a la incorrecció o àvolment disfressant-la d'avantatge inofensiu. Tota incorrecció premeditada és ofensiva, és mal. Quan hi caiem propaguem aquell mal. Però som un poble fort, i només ens manca l'estructura política. Ens cal fer l'esforç de sumar voluntats d'aconseguir-la. Si no desestimem l'abúlia o el desencís i ens apuntem a repetir que tots plegats no tenim remei, acabarem creient-nos-ho. I caminarem per sempre més amb una sabata i una espardenya.