ARTICLES
06 Juliol 2015 02.00

El cant de les sirenes

JOSÉ M. MURIÀ

No s'hauria de perdre de vista, durant els propers mesos, la proclamació del senyor Sánchez com a cap de llista del PSOE per a les eleccions generals de l'Estat espanyol que hi haurà aviat.

Cal tenir present aquella escenografia ultranacionalista, molt semblant a les que muntaven a Hitler i a Mussolini, en les quals situaven també el seu gran líder parlant tot sol davant d'una immensa bandera. Sánchez és molt espanyol i en presumeix. Hom podria preguntar-se si també ho és, de respectuós, amb altres nacionalitats i els seus símbols. Serà el cas?

Per una altra banda, cal estar alerta per la retòrica que va esgrimir respecte de la pluralitat peninsular i la suposada pretensió de reorganitzar el seu país per tal que hi càpiga còmodament tot aquell que pertanyi a qualsevol de les seves varietats “regionals”. De tal manera, va concloure, serà possible ser alhora espanyol i valencià, espanyol i gallec, espanyol i andalús, etc. Així correspon al que ara se'n diu la “tercera via”: l'estat federal, que es podria haver començat a fer de veritat fa uns trenta anys. En comptes d'això, amb el contuberni dels socialistes espanyols, les dretes neofranquistes han anat fent retallades a la minsa autonomia catalana que establí la idolatrada Constitució.

Allò que s'ha dit tantes vegades, d'una Espanya que no tolera la divergència queda aparentment desmantellat en el discurs de Sánchez. Sense parlar, però, d'acabar els espolis fiscals, hipotèticament ja no hi haurà gent com Wert i el seu successor –encara pitjor– que facin la traveta a l'ensenyament català, ara sí que l'Instituto Cervantes es preocuparà per promoure internacionalment la cultura catalana, en comptes de fer-li el buit com fins ara, sigui quin sigui el tipus de govern. En canvi, Sánchez no es mulla gens ni mica per garantir el necessari corredor del Mediterrani i que el port aeri del Prat pugui créixer lliurement i les pensions catalanes estiguin al nivell que correspon al cost de la vida a Catalunya.

També és el cas que encara és fresc el record de Zapatero, qui va fer l'orni amb tot el que havia ofert. No és estrany: un any abans de ser president, a Guadalajara (la bona) havia declarat que el principal problema d'Espanya eren els seus “nacionalismes”. Desgraciadament aquí ningú el va sentir... Cal recordar també, quan l'Aznar manava, que el tal González li va proposar per escrit, almenys dues vegades, una aliança contra els “nacionalismes de l'Estat espanyol”. Com que tenia majoria absoluta, José Mari no li va fer cap cas.

I vaig més endarrerE, només per mostrar que l'anticatalanisme és endèmic entre una immensa part dels espanyols: els republicans que s'exiliaren a partir del 1939, a qualsevol indret on anaren a parar, no discreparen ni un pam dels feixistes d'aleshores ni dels neofranquistes d'ara pel que fa als catalans, quan aquests volien ser el que són.

Si el PSOE torna al govern, farà cantar les sirenes del federalisme senzillament perquè ara els catalans han aixecat el cap i reclamen amb veu forta el que tenen tot el dret a obtenir.

Això que ara promet Sánchez sap ben bé que, encara que realment ho vulgui, no ho podrà pas complir. A més, tenim tot el dret de preguntar-nos per què no en parlaven seriosament quan Catalunya no havia arribat encara al límit de la seva paciència?

Si el PSOE torna al govern, farà cantar les sirenes del federalisme senzillament perquè ara els catalans han aixecat el cap i reclamen amb veu forta el que tenen tot el dret a obtenir