Final en diferit

La Vanguardia en català | 18/06/2015 - 00:00h


David González

Barcelona


Jacques Derrida, el filòsof de la desconstrucció (ni el gran Ferran Adrià ni tan sols Alberto, el del Lleó menja gamba, són els pares de la criatura) està tornant amb força aquesta temporada. El que semblava (im)posible ha tornat a passar: Convergència i Unió, l'artefacte polític i electoral fundat i engalzat fa gairebé 40 anys per Jordi Pujol i Soley -fundador i engalzador de gairebé tot a la Catalunya contemporània- s'ha trencat.

D'acord: això no sembla del tot un final. Però ja és aquí, això té alguna cosa de final en diferit, que fuig, que no acaba d'arribar, que es perd en les boires del 27-S. És un final a la Derrida, però final al capdavall. I és així d'ambigu perquè el coprotagonitza Josep Antoni Duran i Lleida, l'últim gran intèrpret de les ambigüitats del pujolisme. La vicepresidenta Ortega i els consellers Espadaler -que ho va anunciar en qualitat de secretari general d'Unió i, per cert, de CiU- i Pelegrí, surten del Govern, però Unió no trenca res.

Si la pregunta de la consulta d'UDC del 14-J necessitava hermeneutes avesats per entendre-la, la que va verbalitzar dilluns el convergent Josep Rull (Unió accepta sí o sí el programa independència sí o sí del president Mas amb un termini de tres dies, tres, per respondre sí o sí?) era clara com l'aigua clara. I davant aquesta gran exhortació a abandonar les ambigüitats per sempre més, Unió ha respost que mai de la vida.

Duran, tan astut com sempre, tot i que tocat per la victòria pírrica del 14-J -96 vots de diferència sobre el sector independentista-, ahir va intentar fer passar el final de CiU per una mera crisi de govern deguda a una gravíssima qüestió de formes. Una crisi que ha de resoldre, esclar, el president.

Pilota per a Mas, per descomptat. Però passa que aquest tipus de pilotes ja no entren a la seva porteria. No s'hi colen, perquè, tot i que fa l'efecte que Duran encara no s'ho acabi de creure -i malgrat l'avís de la consulta del 9-N, a la qual el president no va renunciar- Mas fa temps que va abandonar el regne de les ambigüitats pujolianes. El líder de CiU -federació que de dret continua existint: vet aquí el mateix Mas al capdavant de tota la seva maquinària política i institucional-, podria passar per un cavaller artúric que busca l'aventura final en un bosc ignot. Però resulta que no vol penedir-se de res, incloent-hi la voladura de CiU i fins i tot de CDC, per molt que Duran ho provi desplaçant la partida en el terreny de la culpa. Un tipus de relat va deixar de funcionar el dia de la confessió de Jordi Pujol i Soley, apartat ja de tot i lluny de res, el 25 de juliol que ve farà un any.

Final de CiU en diferit, fugisser, irrepresentable -que no vol dir impresentable-, derridià. Un bromista podria dir que la sortida del Govern dels consellers d'Unió -cosa que no sig­nifica que el seu lloc no el puguin ocupar altres consellers d'Unió ara o en el futur- ha reforçat o ampliat els suports parlamentaris del president en aquesta hora estranya. Ho va dir Espadaler: Unió continuarà donant suport al Govern al Parlament fins al final de la legis­latura, encara que es prolongués fins al 2016. I ERC, aquest altre que també hi és, no només va renovar el seu compromís amb l'estabilitat sinó que va reiterar l'oferiment per integrar-se a l'Executiu. Per cert: Oriol Junqueras -atenció, hermeneutes d'aquí i d'allà- ha començat a identificar el seu partit amb la "centralitat", aquest terme i aquesta filosofia tan cars a Duran.