Cultura | ENTREVISTA

"'L'endemà' parteix que som subjecte polític"

Edició impresa Cultura | 06/09/2014 - 00:00h

Maricel Chavarría
Barcelona

Isona Passola, productora i directora de cinema, estrena 'L'endemà'

LA CATALUNYA DE TOTS "Hem de fer un país on els que han votat que no se sentin més còmodes que jo ara"
EL MODEL "Sóc federalista, però com a pas previ vull la independència, per ser d'igual a igual"
L'APROXIMACIÓ "He fet una pel·lícula festiva: els catalans ja hem deixat l'etapa de defensar-nos"


Isona Passola diu que s'ho ha passat molt bé dirigint L'endemà, el documental sobre la independència de Catalunya finançat a partir de Verkami (micromecenatge per a la creació), amb el qual aspira a convèncer els indecisos. I sembla gaudir més encara amb l'apoteosi que ha causat aquesta setmana l'estrena. La productora de Pa negre i presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català va omplir dijous de gom a gom totes les sales dels Aribau, on es van fer onze projeccions: tots els mecenes tenien dret a ser-hi. "Recordeu que no és una pel·lícula que hagi fet per a vosaltres", deia a les més de 8.500 persones després d'agrair-los la col·laboració.

Amb L'endemà vol tocar la fibra?

He fet una pel·lícula que fos entretinguda, festiva. Els catalans ja hem deixat l'etapa de defensar-nos i som en la de construir i, per tant, la pel·lícula és divertida: hi ha jotes, hi ha bandes de música, recullen el sud, el Delta de l'Ebre. I la banda sonora d'Albert Guinovart és espectacular, de film romàntic. Jo parteixo d'una base: no hi ha democràcia sense informació i tinc un punt de vista molt clar, que un Estat català o una Catalunya independent serà millor per Catalunya i per Espanya. I el film té un final feliç, en què la parella que s'ha separat es retroba. Els guions de David Cirici amb la parella són molt bonics.... quan es troben, tímids, i quan es discuteixen i un fa la maleta...

La crítica el troba un paral·lelisme explícit i fins i tot pueril.

Ho he llegit a La Vanguardia, sí, però la història de la parella és el que agrada més al públic. La gent et diu: "Per què no ho has fet amb un pare i un fill?". No, perdona: un pare i un fill no són equivalents, perquè Catalunya és subjecte polític i en la pel·lícula ho dono per descomptat. Si jo anés a Madrid -m'estimo molt Espanya i hi tinc molts amics-, l'únic que intentaria fer-los entendre és que som subjecte polític. És el nus on no ens trobem: un 80% de la població catalana considera que ho som i ells diuen que no.

S'ha sentit condicionada a fer un producte que agradés a la gent que hi posava diners? Potser la incorporació de veus en contra hauria estat millor estratègia per convèncer els indecisos.

Això ja ho vaig fer a Cataluña, Espanya, un documental amb pensadors espanyols unionistes i pensadors catalans. Cent bolos per tot Catalunya... I tothom em deia: "Quan faràs el de la independència?". No m'he sentit gens condicionada, perquè des del primer moment vaig advertir-los que no seria per a ells. Sense informació no hi ha democràcia. Jo havia de fer una cosa pedagògica i festiva, separant la part emocional i èpica (la dels actors) de la rigorosa i tècnica, la que et dóna gent amb reconeixement incontestable. El que em sap més greu és que a la banda del no hi ha molt poc pensament elaborat.

Vostè veu possible arribar a la independència sense drames.

La gent té una il·lusió... i en un moment de decadència i crisi! Catalunya podria ser com Holanda, Dinamarca, països en què un cop han caigut les ideologies del segle XX són els que han funcionat. I això sense drames ni traumes. Si és que això és bo per a Espanya, també. A més a més ajudarà que Espanya es replantegi el seu poder productiu. I la pel·lícula ho planteja tranquil·lament. I això no vol dir no ser solidaris, perquè podrem ser molt solidaris amb els recursos que tenim, ho expliquen uns quants savis. Miri, tenim 300.000 voluntaris en el tercer sector. L'associacionisme i voluntariat a Catalunya és enorme, potser perquè no hem tingut Estat. La meva és una visió tranquil·litzadora, gens frontista. No em barallo amb ningú. Senzillament exposo què tenim, què podríem fer. I, evidentment, estimada Espanya, un cop ens reconegui i ens tracti com un igual...

Varia el cas Pujol l'efecte que esperava d'aquesta pel·lícula?

Gens. En fer la recerca prèvia ja vaig veure que els temes que preocupaven els catalans eren la crisi econòmica i l'atur, i la corrupció i la falta de transparència democràtica. Per tant, vaig carregar el documental de termes econòmics. Hi ha un capítol important dedicat a la corrupció. Surt fins i tot un decàleg de regeneració democràtica: com han de ser els mandats, com han de ser finançats els partits polítics, com s'ha de designar un alcalde, què passa amb les empreses imputades, amb els defraudadors fiscals, com es pot aconseguir una fiscalitat com la dels països nòrdics... I la gent aplaudeix molt.

Però ja explica fil per randa

als seus mecenes

com s'han invertit els diners?

Des del principi hi ha hagut comunicació constant. Tot està auditat. Ha costat 600.000 euros. En vaig recollir 350.000 amb Verkami i després s'hi han afegit associacions d'exalumnes, el Centre Català de Negocis, etc. Verkami es va col·lapsar i la gent hi seguia posant diners. Em trobava gent pel carrer; "Nena, no em facis entrar a internet, que no en sé, però agafa aquests calés", i me'ls ficava a la butxaca i jo li deia que no.

A l'endemà que vostè s'imagina es tanquen les nuclears, es parla castellà i català, i no hi ha llistes negres.

Si la independència s'aconsegueix, hem de fer un país on els que han votat que no s'hi sentin còmodes. Més del que jo m'hi sento ara. Han de tenir un país que funcioni i faci il·lusió. El castellà a Catalunya, un cop passada l'etapa defensiva del català, és un patrimoni importantíssim. Jo sóc federalista, però com a pas previ vull la independència, perquè si no, no serà un federalisme d'igual a igual. M'encantaria un federalisme ibèric, amb Portugal, però des de la igualtat.